• Català
  • Español
  • 72 anys….. ni més ni menys que 72 anys és el que fa que dura un dels genocidis més terribles de la história. Tot va començar el 1948…
    Parlem de
    LA “NAKBA” PALESTINA (catàstrofe en àrab) és l’esdeveniment traumàtic més gran en la memòria col·lectiva del poble palestí que recorda el sofriment generat pels processos que el 1948 van desencadenar l’expulsió de les seves llars de més de la meitat de la població nativa de la Palestina històrica (més de 750.000 persones) i la destrucció dels seus pobles per la neteja ètnica planejada i exercida pel projecte de colonialisme d’assentament sionista. Avui, són milions les persones palestines supervivents o descendents d’elles que viuen refugiades tant en els territoris palestins ocupats el 1967 com als països veïns de majoria àrab.

    La Nakba no va ser el resultat involuntari d’una situació bèl·lica. Va ser un acte deliberat i sistemàtic cercant la creació d’un estat de majoria jueva en la Palestina històrica, que era majoritàriament àrab abans de 1948. Internament, els líders jueus sionistes utilitzen l’eufemisme “transferència” quan es parla d’aquests plans, però avui són qualificats com a “neteja ètnica”.
    Els orígens de la Nakba es troben en l’aparició del sionisme polític a l’Europa del segle XIX, quan alguns jueus, influïts pel nacionalisme que llavors escombrava el continent, van arribar a la conclusió que la solució a segles de persecució antisemita a Europa i Rússia era la creació d’un estat propi en Palestina i va començar l’emigració com a colons a la Terra Santa, desplaçant als palestins en el procés. Al novembre de 1947, arran dels horrors de la Segona Guerra Mundial i el genocidi nazi dels jueus d’Europa, la recentment creada Organització de les Nacions Unides va aprovar un pla per a fraccionar el Mandat de Palestina en un estat jueu i un altre àrab. S’assignà aproximadament el 55% dels terrenys a la proposta d’estat jueu, encara que els jueus sionistes posseïen només el 7% de la terra privada en Palestina i representaven només al voltant del 33% de la població, un gran percentatge dels quals eren immigrants recents d’Europa. L’estat àrab palestí s’anava a crear amb el 42% del Mandat de Palestina, convertint-se Jerusalem en una ciutat internacional. Gairebé immediatament després de l’aprovació del pla de partició, va esclatar la violència i van començar les expulsions massives de palestins, molt abans que els exèrcits dels Estats àrabs veïns s’involucressin.

    Quan l’expansió va ser culminada per les forces sionistes, el nou estat d’Israel comprenia el 78% de la Palestina històrica, i la resta, Cisjordània, incloent Jerusalem Oriental, i la Franja, queien sota el control de Jordània i Egipte, respectivament. En la guerra de 1967, Israel va ocupar el 22% restant i, poc després, es va iniciar la colonització d’aquests territoris. No obstant això, aquestes violències que es van visibilitzar virulentament en 1948, no es van detenir. El sionisme continua sent la ideologia oficial de l’estat d’Israel i promou la majoria o exclusivitat jueva sobre el major territori possible de la Palestina històrica. Aquesta situació va ser considerada com “una forma de racisme i discriminació racial” per l’Assemblea General de l’ONU en la seva Resolució 3379, encara que la pressió estatunidenca-israeliana va revocar aquesta resolució posteriorment.
    Les violències de tota mena han continuat exercint-se al llarg de dècades en els territoris habitats per la població palestina fins a l’actualitat. Amb diferents graus d’intensitat, però amb una presència constant, convertint-se en part de la realitat quotidiana de la població palestina. Una violència que no ha necessitat d’un conflicte armat per a desencadenar-se ja que és intrínseca a tot colonialisme i és exercida quotidianament per a controlar a la població sota ocupació i reprimir qualsevol resistència. En els últims 72 anys tampoc s’ha detingut el desplaçament forçós de la població palestina, que ha continuat sent expulsada dels llocs que habita. Aquestes mateixes estadístiques ens mostren, per exemple, que l’any passat, al voltant de 1.000 persones van ser obligades a deixar les seves llars a Cisjordània a causa de l’acció conjunta d’una legislació que afavoreix l’apropiació de l’espai pel poder colonial i l’actuació de les excavadores sobre el terreny, protegides per les forces d’ocupació, que destrueixen la infraestructura palestina. Més de 10.000 persones van sofrir aquest desplaçament a la última dècada. I mentre l’espai és buidat de persones palestines, Israel continua alimentant l’apropiació d’aquest territori amb nova població que avui dia arriba a més de 650.000 individus, repartits entre Jerusalem Est i Cisjordània. Una xifra que s’ha multiplicat per dos des de l’inici del procés d’Oslo al començament de la dècada de 1990 i el creixement de la qual no té perspectiva de detenir-se atès que, per exemple, en 2019 es va iniciar la construcció de 2.000 noves cases i es van elaborar plans per a construir-ne 8.500 més per tal d’acollir a una major població colona en el futur pròxim, tal com recull l’organització israeliana Peace Now.

    Davant aquest panorama, l’Autoritat Palestina nascuda del procés d’Oslo no ha pogut convertir-se en un Estat real, no ja per la falta de reconeixement per Israel o per part de la comunitat internacional, sinó perquè el poder colonial segueix sense permetre-li exercir la seva sobirania amb independència i plenitud sobre el territori i la població palestina, continuant amb la negació de l’existència palestina. El denominat “Acord del Segle”, presentat el gener passat, només és un intent neocolonial del tàndem israelià-estatunidenc de legalitzar allò il·legal i d’annexionar-se més territori palestí, sempre dins de l’axioma sionista d’aconseguir el màxim territori possible amb el mínim de població nativa palestina. De fet, les últimes notícies que Netanyahu, gran aliat de Trump, de Bolsonaro i d’altres forces d’extrema dreta/neofeixistes, continua posant en marxa el seu projecte d’annexió de la Vall del Jordán i de més colònies. Una dinàmica que el poeta palestí Mahmoud Darwish va sintetitzar amb la frase “la terra es fa petita per a nosaltres”. Igualment, des de fa anys cada vegada més veus palestines i no palestines consideren que la “solució dels dos Estats” no sols és injusta per al poble palestí, inviable i d’un clar caire colonial, sinó que porta dècades utilitzant-se com a cortina de fum perquè l’Estat d’Israel continuï colonitzant territori palestí i sofisticant el seu apartheid.
    Almenys en un primer i necessari pas, el mínim comú denominador de qualsevol negociació són els tres punts que reclama el moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), la major coalició crítica i combativa de la societat palestina:
    1- Fi de l’ocupació militar iniciada al juny de 1967 (Resolució 242 del Consell de Seguretat de l’ONU) i desmantellament del Mur d’Apartheid (dictamen de la Cort Internacional de Justícia del 9/7/2004);
    2- Fi de l’apartheid (un crim contra la humanitat segons l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional. Cal recordar que informes d’organismes de l’ONU com la CESPAO afirmen que Israel és un Estat d’apartheid), i
    3- Dret al retorn de la població palestina refugiada (Resolució 194 de l’Assemblea General de l’ONU).

    No pot oblidar-se que l’Estat d’Israel ha estat condemnat pel Consell de Drets Humans de l’ONU en més ocasions que cap altre Estat del món i que des de l’any 2000, les forces i colons israelians han assassinat a més de 2.000 nenes i nens palestins. Si repassem alguns números, podrem entendre millor l’important magnitud humana i política d’aquest abús. Segons una publicació de Quick Facts, The Palestinian Nakba i l’organització Palestina Lliure:
    – Entre 750.000 i un milió de palestins expulsats pels paramilitars sionistes, i posteriorment per les forces israelianes, durant la creació d’Israel entre 1947 i 1949.
    – Entre 250.000 i 350.000 palestins expulsats de les seves llars pels paramilitars sionistes entre l’aprovació del pla de partició de les Nacions Unides al novembre de 1947 i la declaració d’independència d’Israel el 15 de Maig de 1948, abans de l’inici de la guerra amb els Estats àrabs veïns.
    – Aproximadament 7,1 milions de refugiats i desplaçats palestins a partir de l’any 2009, incloent supervivents de la Nakba i els seus descendents. Tota aquesta gent es troba principalment en l’ocupada Cisjordània i als països àrabs veïns com Líban, Jordània i Síria. Se’ls va negar el seu dret legal internacionalment reconegut de tornar a la seva terra, per part d’Israel, simplement perquè no són jueus.
    – Aproximadament 150.000 de palestins que van romandre dins del que es va convertir en les fronteres d’Israel en 1948, molts d’ells desplaçats internament. Aquests palestins -a vegades anomenats “àrabs israelians”- se’ls va concedir la ciutadania israeliana, però despullats de la major part de la seva terra i se’ls van situar sota la llei marcial fins a 1966. Avui dia, hi ha aproximadament 1,6 milions de ciutadans palestins d’Israel, que viuen com a ciutadans de segona classe en la seva pròpia terra, subjectes a més de 50 lleis que discriminen contra d’ells perquè no són jueus.

    – Més de 400 ciutats i pobles destruïts sistemàticament per les forces israelianes o repoblats amb jueus entre 1948 i 1950. La majoria dels centres de població palestina, incloent cases, negocis, llocs de culte i centres urbans palestins, van ser demolides per a impedir el retorn dels seus propietaris palestins, ara refugiats fora de les fronteres prèvies a 1967 d’Israel, o internament desplaçades a l’interior d’ells.
    – Aproximadament 4.244.776 d’acres de terra palestina expropiades per Israel durant i immediatament després de la seva creació.
    No sembla que les coses hagin de canviar en res. Alguns païssos occidentals només es pronuncien amb advertiments, que no tenen cap valor real, fets tan sols per calmar les seves consciències , acompanyats d’un immobilisme i un “mirar a una altra banda” realment vergonyós. Tal és el poder sionista, que ningú s’atreveix a enfrontar-s’hi, ni tant sols a portar-li la contraria.
    El nostre internacionalisme ens obliga a condemnar aquests abusos i enviar tot el nostre suport i solidaritat al poble palestí, única víctima d’aquesta situació tan lesiva en referència a la seva sobirania i els drets humans. I a donar-los veu, a ser el seu altaveu. Com deia Fidel: “ser internacionalistes és saldar el nostre propi deute amb la humanitat . Qui no sigui capaç de lluitar per uns altres, no serà mai prou capaç de lluitar per si mateix”. Doncs això…

    Per acabar, permeteu-me la llicència de recomanar-vos un llibre: “Nakba: 48 relats de vida i resistència a Palestina” de Salah Jamal. (Tigre de Paper 2018) Experiència viscuda de primera mà…

    Carles Estríngana

    La Guerrilla Comunicacional

    Perfiles en Redes Sociales