• Català
  • Español
  • Als darrers mesos, sobretot els que abasten la temporada d’estiu, s’ha posat en evidència quin és el problema que més amoïna a la majoria de la ciutadania. No és la pandèmia, no és la duríssima crisi econòmica derivada d’aquesta i de les nefastes polítiques de treball, desenvolupament, investigació i recursos. No, el problema que més preocupa a la gent és la por a que la seva llar sigui “okupada“, por creada, com veurem més endavant, per treure’n profit econòmic i per criminalitzar un moviment nascut per criticar les polítiques d’habitatge des de fa uns quants anys. Però anem pas a pas. Què és realment l’Okupació?

    És el nom amb què es coneix l’acció d’apropiar-se d’un edifici o lloc abandonat amb la intenció d’utilitzar-lo com a habitatge o lloc de reunió, donant a aquest fet a més un caràcter públic i reivindicatiu. La paraula s’aplica a vegades al mateix edifici, una vegada okupat, i a les persones que l’utilitzen se’ls sol conèixer com a okupes.
    Els mitjans de comunicació han popularitzat l’expressió Moviment okupa, que no sempre és acceptada pels seus protagonistes. Moltes afirmen contundentment que no hi ha tal moviment, sinó una multiplicitat de processos d’okupació no necessàriament relacionats. D’acord amb aquesta idea, es sol preferir el plural moviment d’okupacions, i encara més moviment dels centres socials, considerant que és el centre social el que dóna substantivitat política al moviment.
    Okupa i els seus derivats procedeix, òbviament, de la paraula ocupació. L’ocupació d’habitatges abandonats ha existit sempre, i a Catalunya aquest fet va créixer considerablement durant els anys 1960 i 70, com a forma de donar sortida a la gran demanda generada per l’afluència de població del camp a les ciutats. 

    Els okupes apareixen a Europa a la dècada del 1960, especialment a Berlín i Amsterdam. En aquesta darrera ciutat, el moviment va tenir gran força política, els enfrontaments violents amb la policia eren habituals i va aconseguir que l’ocupació fos legal fins al 2010. Als anys 1970 comença a la Gran Bretanya, on són coneguts com squatters. A l’Estat espanyol arriba més tard i arrelà primerament País Basc amb més força, sota el nom de gaztetxes. Darrere de diversos titubejos amb la denominació (perquè no existia en català cap paraula per a anomenar l’ocupació d’habitatges i locals), adopten el nom d’okupes, escrit amb una k contracultural i punk. Per als okupes, la diferència entre ocupar i okupar resideix en el caràcter polític d’aquesta última acció, en la que la presa d’un edifici abandonat no és només una finalitat sinó també un mitjà per a denunciar les dificultats d’accés a un habitatge.  Hi ha diversos motius pels quals se sol realitzar una okupació. En alguns casos es tracta de famílies, grups de persones o individus que busquen un lloc on poder viure i no poden o no volen pagar un lloguer ni una hipoteca. Es tracta d’un moviment social que reivindica el dret a un habitatge digne. Hi ha nombrosos casos d’okupacions promogudes per gent que busca crear alternatives culturals i associatives en els barris en què viuen, a través dels anomenats centres socialsokupats. La seva finalitat és crear espais autogestionats des d’on poder crear activitats lliures de pressions econòmiques i polítiques. S’organitzen assembleàriament per a evitar la creació de líders i solen estar vinculats ideològicament a l’anarquisme o a alguna tendència d’esquerra revolucionària. 

    A partir d’aqui, cal començar a diferenciar entre una okupació, que es sempre en immobles abandonats o propietat d’entitats bancàries i fons voltors, i el que darrerament, sota una campanya de confusió i amb finalitats de caràcter econòmic i fins i tot autoritaries, anomenen els mitjans de comunicació com okupació il.legal d’habitatges, el que legalment es coneix com a usurpació de habitatge. I aquí rau la diferència i “la madre del cordero“. Els mitjans de comunicació, seguint directrius que a poc a poc anirem descobrint, fan un paquet comú i no diferencien entre l’okupació o usurpació (com dèiem, amb caire habitacional i de creació d’espais de servei públic) i violació de domicili (allanamiento de morada) (tipificat com a delicte, ja que s’ocupen cases i espais amb propietari i que tenen, contràriament al que es diu, eines per fer efectiva l’execució del desnonament de manera automàtica).
    Seguint amb aquesta tàctica de confusió, s’ha fet majoritària la demanda d’un enduriment de les lleis per, sobretot, accelerar els desnonaments (proposta de llei presentada per PP i C’s el juliol passat). Del que no semblem ser conscients és que aquesta llei afectarà també a les famílies que no puguin pagar lloguers o hipoteques. I aquesta és una de les trampes de tot aquest assumpte.  I arribem al rovell de l’ou. Qui hi ha darrere aquesta campanya de criminalització de les okupacions (usurpació), posant-les al mateix calaix que les violacions de domicili (allanamiento de morada) (que aquest sí, acaben en mans de màfies que es dediquen a obrir pisos amb propietaris i vendre les claus).
    Què ha passat amb aquesta campanya tan potent?? Doncs que ha crescut exponencialment la facturació de les empreses de seguretat. No us heu fixat que, desprès de cada programa o notícia sobre les mal anomenades okupacions, sempre, en els espais publicitaris, surten anuncis d’aquestes empreses de seguretat?. Quina és la tàctica utilitzada? Doncs infondre por a veïnes i poblacions senceres per, després, vendre tranquil·litat. I, a més, ara ja no els cal fer campanyes per telèfon o altres més tradicionals. Ara tenen un altaveu megaexpansiu: els mitjans de comunicació. 

    Tan evident és el creixement econòmic de les empreses de seguretat a Espanya que fins i tot diversos fons internacionals estan començant a interessar-se. El fons suec *EQT Value, per exemple, en tan sols dos dies s’ha fet amb el 85% de les accions de Idealista (web immobiliària) i ha adquirit el 2,7% de *Securitas, convertint-se en màxim accionista.
    Com a exemple tenim a un dels majors conglomerats de comunicació existents en l’àmbit nacional: *Mediaset. Els seus canals de televisió han estat dels més conscienciosos en aquest bombardeig estival amb els okupes. I casualment els principals accionistes de *Mediaset són fons voltor, amb amplis interessos en el mercat immobiliari espanyol tal com hem comentat.  L’altre gran grup de comunicació que opera en l’estat espanyol és Atresmedia, la situació del qual és similar. Grups com *The Windacre Partenariat, Invesoc Limited o BlackRock, que en formen part, tenen interessos en diversos fronts, entre ells l’immobiliari i la seguretat. Es pot confiar en la informació d’un mitjà de comunicació que pertany a fons d’inversió amb múltiples interessos? La resposta és senzilla: no. Però encara hi ha més… 

    La Corporació Financera Alba va realitzar l’abril de 2019 la seva major inversió de l’any, deixant-se 557 milions per a fer-se amb una important tallada del pastís de Securitas Direct. Que a què ve això? Perquè «Corporació Financera Alba» és el decorós nom que li ha posat la família March al seu hòlding empresarial. La família March és una de les més poderoses sagues que ha vist Espanya en l’últim segle. Les seves participacions empresarials legals estan valorades en més de 2.200 milions d’euros, i són presents en nombroses empreses de diferents sectors. Entre les més destacades estan: Naturgy (5,1%), BME (12%), Parcs Reunits (21%), Indra (10%), Acerinox (19%), Dominion (5%), Euskaltel (11%), Viscofan (13%) o Ebre Foods (14%). I tot aquest imperi es va originar gràcies a una sola «persona»: Francisco Franco. 
    A més de tenir com a accionista a una famosa família franquista, Securitas Direct també ha fet caixa en l’última dècada gràcies a una altra organització hereva directa del franquisme: el Partit Popular. A més de ser partícip actiu en la campanya de por actual, el PP va adjudicar a Securitas Direct més de 130.000 contractes durant l’any 2014. Tal com afirma Miguel Ángel Ménedez a ‘ Vozpópuli’, “la crisi en la seguretat privada era un fet i en 2013 el Govern de Rajoy va acudir en ajuda d’un sector en el qual han estat relacionats des de la família Mayor Oreja fins a l’actual ministre de Defensa, Pedro *Morenés, en Destral Ibèrica, passant per altres antics ministres populars amb Aznar, com Arias Salgado o dirigents com Martín Villa…” TaChaaaaaaaan!!!  

     Com podem veure, res és gratuït. I sempre acabem pagant les mateixes, les classes populars. I totes les irregularitats, mentides, negocis tèrvols acaben sempre concretant-se en allò que coneixem tan bé i contra el que seguirem lluitant fins al final: capitalisme en estat pur, és a dir, feixisme.
    Per cert, aneu al tanto, no sigui que al anar a comprar el pà, us OKUPIN la casa….. si us passa això, truqueu a Tele 5 o a Antena 3. Segur que us faran un reportatge, això sí, de gratis, eh??? 

    Carles Estríngana

    La Guerrilla Comunicacional 

    Perfiles en Redes Sociales