• Català
  • Español
  • LA FORÇA DEL CONEIXEMENT

    No hi ha dubte que l’educació d’adults, aquests darrers 50 anys, ha fet créixer el nivell d’instrucció de la ciutadania, la seva autoestima i confiança, i les seves capacitats per seguir aprenent pel seu compte i anar-se adaptant als nombrosos canvis esdevinguts durant aquest mig segle. I no obstant això, continua sent la ventafocs del sistema.

    Cartell de 1978 de la Coordinadora d’Escoles d’Adults

    El combat contra els analfabetismes –així, en plural– s’ha lliurat amb un grau notable d’eficàcia, tot i les mancances que l’han acompanyat: l’analfabetisme absolut, l’analfabetisme funcional, l’analfabetisme digital, l’analfabetisme mediàtic… No obstant, on segur que no s’ha avançat prou és en la lluita contra l’analfabetisme polític, una empresa que es va abordar des de les escoles d’adults de manera entusiasta i decidida els darrers anys de la dictadura i els primers de la democràcia, però que ha anat decaient amb el pas dels anys fins a pràcticament desaparèixer.

    Martha Nussbaum explica què vol dir en la pràctica aquesta alfabetització política: percebre el propi país com a part d’un ordre mundial complex; pensar en el bé comú, preocupar-se pels altres més enllà dels interessos més immediats i propers; jutjar críticament les paraules i els actes dels actors polítics més significats; imaginar i reflexionar sobre les complexitats de la vida humana: la malaltia, la mort, la família, la feina…; reconèixer els altres com a persones amb els mateixos drets i la mateixa dignitat que nosaltres, i tractar-los com un fi en si mateixos i no com un mitjà susceptible de ser utilitzat; reflexionar sobre les grans qüestions polítiques, socials, culturals, ambientals que afecten la humanitat…

    Paulo Freire en parlava en aquests termes: l’alfabetització política és un acte de coneixement crític, de desocultació d’una realitat que, en la superfície, es presenta sempre emmascarada; serveix no només per analitzar i desmitificar la realitat a la llum de les vivències personals i col·lectives i de la ciència, sinó també per passar a l’acció conscient i organitzada per tal de poder transformar-la. Per contra, l’analfabetisme polític predisposaria a la recepció passiva del saber, a una adaptació submisa a l’estat de coses vigent, a les concepcions abstractes, generalitzadores, subjectives, ingènues, inamovibles… que no provoquen sinó paràlisi i acomodació.

    Una de les missions principals de l’educació, des de l’escola bressol a l’educació d’adults, és garantir i entrenar la capacitat i les possibilitats d’aprendre i formar-se al llarg de tota la vida, sovint de manera autònoma. Per poder-ho fer amb profit, però, cal dominar les eines i l’instrumental que s’haurien d’haver adquirit durant la formació bàsica, i integrar-hi les experiències i aprenentatges fets en el curs de la vida, de manera que els sabers, les habilitats i les actituds assolides s’anessin reestructurant i readaptant per fer front a les necessitats i als desafiaments del present i del futur.

    Per això, tal com diu Juan Carlos Tedesco, cal que les institucions educatives proveeixin els infants, els joves i els adults, d’un nucli estable de coneixements, d’uns marcs de referència culturals i cognitius, que els permetin seleccionar, discernir, comprendre, interpretar i avaluar el gavadal d’informació i coneixement que les tecnologies digitals ens posen a l’abast de manera fàcil i instantània, i el domini dels diversos alfabets. No comptar amb aquesta base podria abocar-nos irremissiblement a l’alienació, al consumisme i a la dependència. Perquè és una evidència que ni les xarxes socials, ni els mitjans de comunicació, han estat concebuts per bastir aquest nucli que, en el millor dels casos, ja donarien per descomptat.

    L’educació permanent, la idea de continuïtat del procés educatiu des del naixement fins a la mort, s’ha fet evident en constatar les exigències del desenvolupament social, econòmic i cultural de les societats complexes com la nostra, de manera que l’educació avui es defineix sobretot com un procés d’humanització sempre inacabat, que es tradueix en la necessitat de seguir formant-se i aprenent al llarg de tota la vida i no com una tasca circumscrita a una determinada edat.

    El cert és, però, que assentada una educació bàsica per a tothom de llarga durada, l’educació de les persones adultes ha estat i segueix essent encara la ventafocs, la parenta pobra, del nostre sistema educatiu. De fet, el govern català n’ha fet sempre una lectura enormement restrictiva i mai n’ha acabat d’assumir plenament la responsabilitat, que ha traspassat sovint a les administracions locals (diputacions, consells comarcals i ajuntaments), les quals han fet el que han pogut. Tot plegat ha desembocat en una normalització de l’educació d’adults en la seva versió més escolar i menys sociopolítica i adaptada a les necessitats de la població a qui s’adreça, amb una oferta de cursos i uns horaris més aviats rígids, uns materials i recursos massa semblants als que es fan servir a primària i secundària, un professorat poc especialitzat i intercanviable, i centrada gairebé en exclusiva en la instrucció estricta.

    La societat del coneixement, la globalització, la mobilitat contínua i la incertesa creixent, demanen una mirada nova i responsable envers l’educació permanent, envers la concreció més tangible que disposem, que són les escoles d’adults. La llei catalana de formació d’adults, de 1991, afirma que la seva oferta hauria de comprendre tres àmbits: la formació instrumental i bàsica (per compensar els dèficits instructius i garantir aquell nucli cultural de referència), la formació per al món laboral (per actualitzar i perfeccionar els coneixements i habilitats professionals) i la formació per al lleure i l a cultura (per poder participar plenament en  la vida social i cultural). No només se n’ha fet un desplegament insuficient i maldestre, sinó que s’han desaprofitat les oportunitats que aquesta formació podia oferir als seus usuaris, i s’ha fet ben poca cosa per arribar a tenir una ciutadania conscient i ben formada, capaç de lluitar amb decisió contra les desigualtats i les injustícies, contra les manipulacions i les ensarronades, i a favor d’un món més de bon viure per a tothom.

    Aquest és l’esperit i la lletra que podeu trobar en un llibre de publicació recent, La força del coneixement. Crònica de 40 anys de l’educació d’adults a les comarques gironines, de Mai Garcia Breton i Sebas Parra, escrit amb coneixement, rigor i passió…

    Xavier Besalú, Mestre i pedagog. Membre del Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona.  

    Font: https://diarieducacio.cat/la-forca-del-coneixement/

    Perfiles en Redes Sociales