• Català
  • Español
  • Ja fa temps que dura i no fem res. Ens distreuen i les coses passen
    davant els nostres ulls i no en fem cas. Mentre els pobles lluiten per
    la seva identitat, territori i dignitat, nosaltres, el món occidental,
    lliure i democràtic ens gratem la panxa, parlem d’acords
    multimilionaris i girem la vista cap a altres coses.

    Tot i això, sempre ens queda (a algunes) la possibilitat, l’actitud i la
    voluntat d’explicar-ho, de cridar-ho, de recordar-ho, de combatre-ho
    des de les nostres posicions i possibilitats.

    Avui parlem del Sàhara, del Sàhara Lliure….

    Al poble saharauí li han robat el seu territori i el seu
    desenvolupament com a Estat Independent. El 6 de setembre de
    1991 no es va declarar la fi de les hostilitats entre les forces del
    Front Polisario i el Marroc, sinó que es va signar un simple
    armistici, en el qual els saharauís assumien el procés de pau
    sempre que la monarquia marroquina respectés la decisió d’un
    referèndum d’autodeterminació, que havia de ser conduït i
    implementat per l’Organització de Nacions Unides (ONU) a través
    de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara
    Occidental (MINURSO).
    És el saharauí un poble que ha suportat la colonització, ocupació,
    repressió i agressió constant per part de la potència invasora, que
    usurpa el seu territori i el manté tancat per un mur, tan ignominiós
    com l’israelià: el “Mur de la Vergonya”, que s’estén al llarg de 2.700
    quilòmetres de filats, camps minats i fortificacions. Les tres
    dècades d’estancament del procés, que després de l’armistici havia
    de concretar-se amb el referèndum d’autodeterminació, ha acabat
    d’esgotar un poble pacífic com és el saharauí, que com cap altre,
    ha confiat en els organismes internacionals.
    La invasió del Marroc pel nord del Sàhara occidental i de
    Mauritània es va possibilitar gràcies la traïció d’Espanya,

    que mitjançant els anomenats Acords Secrets Tripartits, signats el 14 de
    novembre de 1975, van cedir il·legalment la sobirania del Sàhara
    espanyol tant al Marroc com a Mauritània, reservant-se Espanya
    rèdits econòmics per l’explotació dels fosfats i els caladors
    pesquers de l’Atlàntic, considerats els més rics del món. Una
    Espanya que no va complir el paper descolonitzador que li
    corresponia i que fins al dia d’avui, ha estat pactista amb la
    monarquia marroquina i traït els anhels d’autodeterminació del
    poble sahrauí a qui van prometre la seva independència.

    “Li agradi o no li agradi al Govern Espanyol, Espanya continua sent
    la potència administradora i, com a tal, ha d’assumir amb
    determinació i valentia les seves obligacions internacionals
    respecte al Sàhara Occidental i al seu Poble”, afirma el Front
    Polisario en un comunicat.


    En aquests moments, la situació a la zona és molt preocupant. El
    conflicte bèl·lic ha esclatat perquè, segons diu el Frente Polisario,
    “no havia una altra sortida”. La pressió del Marroc i de Mauritània,
    la intimidació militar, econòmica i política sobre el poble saharauí ,el
    passotisme del món occidental i de l’entorn, la traïció d’Espanya i el
    recent suport i pacte d’amistat (farcit de nombrosos acords
    econòmics) del ja expresident Trump, o el que és el mateix, dels
    Estat Units amb el reialme marroquí, ha fet que el poble saharauí
    se n’hagi afartat i optat per l’autodefensa. De tant mirar cap a una
    altra banda, acabem essent partícips d’aquestes injustes i
    humiliants situacions de territoris com Palestina o el Sàhara.

    No queda una altra que, com a mínim, omplir els pulmons d’aire,
    obrir la boca tot el que puguem i cridar ben fort: “Sàhara
    lliureeee!!!” i llençar una pedra contra els tancs invasors.

    (mitjans consultats: Kaos en la red i Frente Polisario.com)

    Carles Estríngana

    Perfiles en Redes Sociales