• Català
  • Español
  • Read Time:5 Minute, 10 Second

    Una sèrie de 12 articles de Sebas Parra del llibre La força del coneixement, Mai Garcia Breton i Sebas Parra, La Guerrilla Comunicacional. Girona. Novembre de 2020 que es publicaran cada divendres.

    Ferrer i Guàrdia, Freire, Galeano, Gramsci, Pineda (per ordre alfabètic)

    Estic segur que cap de les persones que vam començar a aixecar les primeres experiències d’educació d’adults a Salt i Girona coneixíem la consigna d’Antonio Gramsci dirigida al proletariat italià del primer quart del segle passat: «Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència». Però, com tantes vegades, la intuïció que alimenta la necessitat va avançar-se al coneixement oficial, i des del primer minut vam entendre la necessitat de mobilitzar la intel·ligència, que, si no s’utilitza, –ens deia fa poc el filòsof Xavier Antich– si no s’activa o si no se l’obliga a donar raons, es rovella. Vam néixer, doncs, cridant la gent treballadora a exercir plenament el dret a l’educació perquè necessitàvem transformar tota l’energia potencial de les classes populars en energia cinètica, subversiva i transformadora d’una realitat infame i penosa que retardava la necessària conquesta de drets i llibertats. Parlem de les acaballes de la dictadura franquista.

                Encara estic més segur, perquè ho vaig viure en primera persona, que no coneixíem tampoc un tal Paulo Freire i la seva Pedagogia de l’Oprimit, fins que, passat algun temps, algú va començar a passar de tant en tant uns fulls ciclostilats, o multiplicats per altres artesanals i primitius procediments, amb algun fragment d’aquella obra. Uns fragments que a vegades costava molt llegir o estaven incomplets perquè faltava alguna pàgina i que cadascú interpretava com podia i com sabia però que animaven sempre les trobades dels pomposament anomenats «equips de mestres». Certament no es pot dir que vaig –que vam– llegir Freire, i d’aquelles poques pàgines ciclostilades no vam entendre gaire cosa i encara menys allò que podríem anomenar el seu missatge polític i pedagògic d’alliberament. Però encara conservo una frase d’aquell temps, «creure en el poble és la condició prèvia, indispensable a tot canvi revolucionari», que segurament va alimentar el permanent diàleg amb el poble que vam mantenir a l’Escola d’Adults de Salt i, en major o menor mesura, a la resta d’aquelles primeres experiències d’educació de persones adultes a les comarques gironines.

                Igualment podria citar aquí Eduardo Galeano, l’uruguaià immens i etern, sempre envoltat de poble i poesia, que assegurava que som el que fem per canviar el que som [«… El món al revés ens ensenya a patir la realitat en lloc de canviar-la, a oblidar el passat en lloc d’escoltar-lo, a acceptar el futur en lloc d’imaginar-lo: així ho practica el crim i així ho recomana. En la seva escola, l’escola del crim, són obligatòries les classes d’impotència, amnèsia i resignació. Però està vist que no hi ha desgràcia sense gràcia, ni cara que no tingui la seva contracara, ni desànim que no busqui el seu alè. Ni tampoc hi ha escola que no trobi la seva contraescola…»]. Podria citar també el Maestro Orlando Pineda Flores, l’educador i guerriller nicaragüenc de l’alfabetització, que encara creu que la pedagogia té somnis [«…i també els ensenyen a llegir… a llegir el seu entorn polític, a identificar bé qui estima el poble i qui fa patir el poble, a millorar el seu entorn ecològic, el seu entorn de salut, de producció, d’educació, de drets, de memòria…»]. I podria encara citar tants i tantes que ens van acompanyar i orientar malgrat que no ens coneixíem de res; tants i tantes que ens van ajudar a plantar cara als escolanets locals del sistema a l’escola i sobretot fora de l’escola, volent creure sempre, amb el Poeta, que cap esforç no cau en terra eixorca.

                I, especialment, podria citar tantes dones valentes i generoses, com la saltenca Teresa Pons o la gironina Antònia Adroher, que no van dubtar a l’hora d’enlairar banderes de llibertat i justícia i dirigir-se cap a l’ajuntament a obrir les portes de bat a bat fins que la República inundés dels seus valors cada racó i espai de l’edifici. Aquelles dones ens van convidar a travessar un pont entre Ferrer i Guàrdia i Paulo Freire, un pont nou construït amb resistents dovelles semblants a les de l’eugenienc pont del Dimoni, que ens va ajudar a entendre i estimar l’educació antiautoritària, el diàleg amb el poble i l’esperança irrenunciable, l’emancipació, l’autonomia i l’alliberament sempre presents en el llunyà horitzó educatiu, el repte de la creació col·lectiva del coneixement i més. Un pont fet per activa o per passiva per aquestes i moltes més dones –Teresa Mañé, fundadora de la primera escola laica a Catalunya a finals del segle dinou; Marta Mata, una de les set fundadores de l’Escola de Mestres Rosa Sensat; o una altra, Maria Antònia Canals, gironina d’adopció, innovadora de la didàctica de les Matemàtiques, i que visqui per molts anys, per posar un altre exemple de tríada coneguda. El seu exemple ens portaria a interessar-nos per l’Escola Racionalista de Salt, aquella «escola de la classe treballadora», que deia l’amic Pere Cornellà i Roca, i per moltíssimes altres experiències que vam orientar, des de la Samba Kubally de Santa Coloma de Farners a la UPA gironina, passant per la cooperació amb l’alfabetització del poble de Nicaragua, cercant sempre la utopia d’unes terres gironines i d’un món alfabetitzat i culte.

                Amb aquesta mena de mestres, homes i dones que ens acompanyaven com laics i subversius àngels de la guarda, vam caminar i caminar i caminar, fent de la vida educació i educació de la vida, entenent d’una vegada per sempre que lluitar per l’educació és lluitar per la justícia.

    Sebas Parra

    Més articles de

    Sebas Parra

    Perfiles en Redes Sociales