• Català
  • Español
  • Una sèrie de 12 articles de Sebas Parra del llibre La força del coneixement, Mai Garcia Breton i Sebas Parra, La Guerrilla Comunicacional. Girona. Novembre de 2020 que es publicaran cada divendres.

    3. Vam teixir un bonic i popular suèter

    Disposat a redactar un breu fragment de memòria sobre aquelles dues primeres experiències que generen la nova educació d’adults a les comarques gironines, Torre Alfons XII – les Pedreres / Font de la Pólvora i Salt, llegeixo l’última carta de la Vicentita a l’Havanera[1] i em quedo parat d’emoció en l’últim paràgraf: «I enmig d’aquest gran caos mundial es van lliurant els petits caos personals i domèstics. La ciència ens acompanya i ens empara; la resta, la resistència, la positivitat, la solidaritat i les ganes les posem nosaltres […] i aquí seguim debanant constantment aquesta madeixa d’ànims, teixint aquest infinit fil perquè no es trenqui, teixint i teixint un bonic suèter que t’abraci quan ho necessitis. És bonic de debò, ara t’ho faig arribar, és vàlid per a tots els climes i estacions. T’ho podràs seguir posant quan hagi passat tot i diràs: però que maca estic, i com m’escau el color dels petons!». I, apaivagada tanta emoció, començo a escriure el títol d’aquest text, perquè veig ja claríssim el tema. Veig clar que, una vegada més, he de parlar de trames, trames teixides amb i per a la gent treballadora, oprimida i exclosa, i reclosa, en aquells barris d’una Girona crònicament grisa i negra, didàctiques i amoroses trames teixides per aquell jovent apassionat, compromès i esperançat mirant d’acabar aquell suèter somiat del color dels petons.

                Sí, a Salt, potser de manera més política que poètica, i als pisos de gitanos i portuguesos de la Font de la Pólvora, hereus del barraquisme gironí de la zona, de manera potser més poètica que política, tanto monta, monta tanto, que dèiem a l’escola per descriure el suposat equilibri de poders entre els monarques «catòlics» per excel·lència, els joves d’una generació que despertava vam aprendre a teixir suèters. Seguint fil per randa les ensenyances de Freire, un mestre que encara no coneixíem però que a la pràctica vam intuir fins a la medul·la, vam aprendre a ensenyar i aprendre alhora sense deixar de mirar-nos els ulls i sense posar exàmens de res, a escoltar més que a preguntar, a ser més que a saber.

                I quan vam decidir fer una cartilla d’alfabetització, Para ser un poco más libres…, la primera decisió va ser no utilitzar codis recomanant que cada escola fes servir els del seu entorn. [Recordem aquí que el mètode proposat per Freire integra un codi, dibuix o fotografia, i la paraula desafiant corresponent al tema generador, per exemple «pis» i «habitatge». L’associació del codi i la paraula facilita el diàleg, la conscienciació i la praxi transformadora, i alhora l’aprenentatge de la lectoescriptura]. Aquesta decisió anava en contra de l’ortodòxia en el tema però volia motivar la creativitat i mantenir la fidelitat al mètode freireà, i volia també representar una declaració d’intencions contra la pràctica habitual de copiar sense més ni més i acumular fitxes i més fitxes per «ensenyar» a llegir i escriure a partir del clàssic i socorregut «mi mamá me ama, mi mamá me mima»… I  l’última decisió va ser acabar la cartilla amb un manifest[2] i un poema[3], per tal que la lectura d’aquests textos pogués servir per verificar l’èxit de l’alfabetització.

                Torno a les persones amb dos apunts ben diferents. Amb el primer, recordo aquell grup d’alumnes de la Font de la Pólvora – Vila-roja que preparaven el Graduat Escolar el curs que vam dividir el territori de Girona en cinc zones, i cada mestre treballava una àrea,rotant cada dia per cadascuna. Jo hi anava dues hores cada dimecres, encarregat de les Ciències Socials i dels cinc grans temes que havia preparat en substitució del programa oficial, hereu de la dictadura franquista: la població, el territori, els recursos, l’organització social i la Història. Sens dubte va ser una de les experiències humanes, i també professionals, que em va impactar més al llarg de la vida, no només perquè a partir d’aquí vaig començar a pensar a redactar uns «apunts» que finalment l’equip del Servei d’Educació dels Treballadors, SEPT-Girona, va enllestir per a les Ciències Socials i Naturals, les Matemàtiques i la Llengua, i que fins fa quatre dies vam passar per les mans, els ulls, el cap i el cor de milers d’alumnes, sinó perquè un d’aquells alumnes que va obtenir el títol de Graduat Escolar va continuar superant després l’accés a la Universitat per a majors de 25 anys i va cursar estudis a la UdG fins obtenir una llicenciatura. Encara avui ens veiem de tant en tant i recordem aquella fàbrica de teixits i somnis que ens va acollir i envoltar d’afecte.

                Anunciava dos apunts, i el segon és un necessari homenatge al mestre, company i amic Joan Colomer i Ribas, i, en el seu nom, a totes aquelles «històriques» que van iniciar les dues primeres experiències. Amb en Joan, que, juntament amb qui escriu aquestes ratlles, va ser l’únic que va continuar treballant fins a la seva jubilació a l’Escola d’Adults de Salt, i amb la resta dels Joans i les Joanes de qui parlo aquí, ens vam regalar a l’acabar el curs un suèter maquíssim. Amb el temps, sé, sabem, que la memòria es torna infidel i volàtil. Però algun diumenge de primavera quan penso en aquells anys vaig de seguida a l’armari de la meva vida on conservo aquell bonic i popular suèter que vam teixir juntes i em sento feliç, abraçat pel color dels petons.

    Del capítol 3, Les primeres experiències: Salt i Torre Alfons XII-Les Pedreres de Girona.

    Sebas Parra


    [1]   La correspondència entre aquestes dues dones extraordinàries, la saltenca Vicentita i l’Havanera cubana de soca-rel, la podeu llegir a: https://miraicrida.blogspot.com/2019/11/tengo-algo-que-contarte-lista-de-cartas.html.

    [2]   Manifiesto de los trabajadores exigiendo Educación Permanente. 1) Somos muchos hombres, y aún más mujeres que nunca hemos pisado una escuela o que dejamos la escuela antes de los 14 años pero que desde niños venimos trabajando y siempre nos cobran impuestos. 2) Queremos saber escribir para poder comunicarnos, leer la prensa para

    enterarse de lo que pasa hoy en el mundo, en España y en Cataluña, y de leyes, pues si no las sabemos nos roban más. 3) Queremos conseguir más cultura general para tener los ojos abiertos más allá de nuestras narices, para poder decidir en cada momento lo que tenemos que hacer y para poder participar, con los demás trabajadores, en la marcha

    del país. 4) EXIGIMOS EDUCACIÓN PERMANENTE en escuelas públicas al servicio de los trabajadores, con maestros especializados, durante las horas de trabajo.

    [3]   El poema, d’un tal Pere Nicolau: Para ser un poco más libres… / ¡Vamos a seguir leyendo! / Recuperando nuestra cultura, / nuestra palabra y nuestro aliento. / Vamos a seguir aprendiendo / para cambiar la vida y ponerlo todo / al servicio de los nuestros. / Vamos a seguir leyendo / en homenaje a los compañeros / que no están aquí, con nosotros, / que no los van a dejar que estén nunca / que morirán, iletrados, sin conocernos. / Para ser un poco más libres… / ¡Vamos a seguir leyendo! / En todos los libros de la Tierra / y vamos también, muy despacio, / a escribirle una carta al viento / para pedirle que sople muy fuerte / que nos ayude a recuperar lo nuestro / derribando a los mentirosos, a los opresores / y a todos los que nos han robado / el pan, el salario y el verbo. / Para ser un poco más libres… / ¡Vamos a seguir leyendo!

    Perfiles en Redes Sociales