• Català
  • Español
  • Arran de l’empresonament del raper Pablo Hasél s’ha produït una sèrie de manifestacions que han acabat amb ferits, contenidors cremats, aparadors trencats i algun saqueig.

    Les televisions i els medis, buscant conduir l’estat d’opinió, s’apresten a treure, bàsicament, els episodis de destrosses i atemptats a la propietat privada. Aquest conductisme mediàtic sorgeix el seu efecte i son moltes les veus que, tant a l’àmbit privat com al públic, condemnen aquests fets.

    Hi ha molts aspectes a tenir en compte i em situo molt lluny de la condemna.

    La condemna del raper ha actuat com la ma que belluga una ampolla de cervesa i després treu el tap. La tensió interna hi era, el desencís, la ràbia i la frustració no han aparegut del no res, simplement, feia temps que no s’agitaven.  Analitzar aquests fets deixant de banda el context social, econòmic i polític és una simplicitat que l’únic que pretén és fer creure que la joventut és una colla de criatures mimades que no suporten les inconveniències de la vida. No només se’ls infantilitza sinó que també se’ls criminalitza per la seva manera de procedir.

    Oblidant contextualitzar es pretén que oblidem, també, que si les protestes no provoquen molèsties ni destrosses no son efectives. Cada reivindicació de millores socials o laborals ha anat acompanyada d’aldarulls i destrosses. El sistema pretén fer-nos creure que si ho demanem amb educació i pels canals que ell mateix estableix, les nostres demandes seran escoltades, analitzades i si son rebutjades serà perquè no s’avenen a la racionalitat ni a la lògica. Racionalitat i lògica, òbviament, capitalista.

    Les cròniques s’obliden d’explicar que el jovent porta molt de temps sense saber que coi serà de la seva vida i les expectatives passen per aconseguir una feina mal pagada que els hi permeti compartir pis.

    No poso en dubte que hi ha hagi gent jove i no tan jove que viuen sense ganes, que no troben sentit a res i que ni treballen ni estudien, i això, també, és fruit d’aquest sistema desigual on les oportunitats estan per qui se les pugui comprar; però el jovent que jo conec es menjarien el mon si els deixessin, si tinguessin oportunitat de desenvolupar totes les seves capacitats i formació, en algun lloc, en alguna feina. Aportarien a la societat tot el que amb el seu esforç (i el de les seves famílies)han aprés.

    Aquest sistema que ens desnona, ens explota, ens violenta i abusa del poder no és amable. No busca que desenvolupem les nostres habilitats ni que siguem solidaries les unes amb les altres. Aquest sistema exerceix una violència estructural en forma de lleis que no protegeixen al més dèbil ni defensen els drets humans més bàsics. I això sí és violència.

    Aquests dies d’aldarulls molta gent jove està sortint al carrer a denunciar tot això. Surten per totes nosaltres. Donen la cara. Posen el seu cos, la seva por, les seves ganes i s’exposen a perdre parts del seu cos i a ser apallissades reclamant, a cop de flama i de pedra, que ja està bé. Que estan i estem fartes.

    En aquest moment de la meva vida només puc que agrair la seva valentia i creuar els dits esperant que cap d’elles surti malparada i amb seqüeles de per vida.

    I per molt que em dirigeixin amb la seva manera de fer les cròniques, jo només veig violència des d’una banda.

    **En el moment d’acabar aquest article encara no s’havia produït l’episodi d’incendi d’un cotxe de la Guàrdia Urbana de Barcelona amb un membre del cos de policia dins. No recolzo cap mena de violència directa a les persones.

    Maria Àngels Esteban

    Perfiles en Redes Sociales