• Català
  • Español
  • Una sèrie de 12 articles de Sebas Parra del llibre La força del coneixement, Mai Garcia Breton i Sebas Parra, La Guerrilla Comunicacional. Girona. Novembre de 2020 que es publicaran cada divendres.

    [currículum/ 2 m. [PE] Pla d’estudis. –Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans–. El currículum guia les activitats educatives escolars, en concreta les intencions i proporciona guies d’acció adequades al professorat, que té la responsabilitat última a l’hora de concretar-ne l’aplicació
    (Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació).
     
    [l’escola del món a l’inrevés / de l’original Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Eduardo Galeano, 1998. «La escuela del mundo al revés es la más democrática de las instituciones educativas. No exige examen de admisión, no cobra matrícula y gratuitamente dicta sus cursos, a todos y en todas partes, así en la tierra como en el cielo: por algo es hija del sistema que ha conquistado, por primera vez en toda la historia de la humanidad, el poder universal. En la escuela del mundo al revés, el plomo aprende a flotar, y el corcho, a hundirse. Las víboras aprenden a volar y las nubes aprenden a arrastrarse por los caminos». Especialment ens referim a l’últim capítol, «El derecho al delirio», aquell que comença: «Aunque no podemos adivinar el tiempo que será, sí que tenemos al menos el derecho de imaginar el que queremos que sea. Las Naciones Unidas ha proclamado extensas listas de derechos humanos, però la inmensa mayoría de la humanidad no tiene más que el derecho de ver, oír y callar. ¿Qué tal si empezamos a ejercer el jamás proclamado derecho de soñar? ¿Qué tal si deliramos por un ratito?, al fin del milenio, vamos a clavar los ojos más allá de la infamia para adivinar otro mundo posible…».]

    Crec que són absolutament necessàries aquestes precisions abans de començar a parlar d’allò que tècnicament s’anomena el «currículum escolar» d’aquelles primeres experiències gironines d’educació d’adults. Un currículum, per cert, que posteriorment va influir molt també en la pràctica educativa de moltes escoles d’adults de les nostres comarques i d’arreu dels Països Catalans. Una influència guanyada a pols en condicions molt difícils gràcies sobretot a dos elements: un d’estrictament pedagògic, la notable feina de la delegació a Girona del SEPT a partir de la reflexió sobre la pràctica de les escoles mateixes; i un de caire polític: la confiança i determinació que aportaven algunes importants victòries en la lluita contra l’herència de l’escola nacional-catòlica franquista i els prejudicis de l’època tan presents en l’anomenat «currículum ocult»: masclisme, classisme, etnocentrisme, racisme… Pedagogia i política: dues cares de la mateixa moneda una vegada més.

                De tot plegat, ja n’hem parlat, i en parlarem més en el proper capítol. Especialment del singularment dialèctic binomi «legalitat de les disposicions oficials del Ministerio de Educación y Ciencia, MEC – legitimitat de la pràctica educativa implícita al “model social” de la nova Educació de Persones Adultes, EPA gironina». Ara només volia posar un exemple il·lustratiu de la ruptura entre els models escolar i social que vaig –vam– viure. Ens hem de traslladar en el temps, a mitjan anys setanta del segle passat, i en l’espai, una aula del primer pis del Colegio Nacional Menéndez Pidal, avui escola La Farga, de Salt, i imaginar-nos una d’aquelles classes nocturnes i gratuïtes per a adults que tot just començaven a rodar, promogudes per l’Associació de Veïns. És important el trasllat en el temps per poder entendre el material didàctic que era, bàsicament, una pissarra, guix i un tros de drap com a esborrador, uns exemplars de taules de multiplicar mida quartilla d’un groc com d’icterícia, un diccionari de la llengua espanyola bastant atrotinat i uns quants exemplars de contes per a mainada en la mateixa llengua… No sé per quina raó en recordo un –«Garbancito»– que em feia riure d’amagat tot imaginant-me els meus alumnes –obrers i obreres de la construcció i del tèxtil, dels frigorífics o dones valentes i treballadores malgrat el «sus labores» amb què les catalogava el DNI– cantant en mode coral el «¡Pachín, pachín, pachín! / ¡Mucho cuidado con lo que hacéis! / ¡Pachín, pachín, pachín! / ¡A Garbancito no piséis!». El material escolar de les participants, que aportava l’Associació de Veïns, es reduïa a una llibreta –«cuaderno»– de dues ratlles, un llapis i una goma d’esborrar. En resum: anàvem cada vesprada amb la «motxilla de les 3 P» –la paraula, la pissarra i la passió– com a tríada didàctica bàsica i l’afecte i el compromís com a companys de tothom en cada sessió de classe. És important –dic– el trasllat en el temps, per poder mig entendre l’aula, l’ensenyament, el món i la vida sense els actuals equips de reprografia, d’emmagatzematge, informació i comunicació, d’infografia… I en l’espai, per imaginar el contingut malestar d’aquests nous alumnes adults mirant d’acomodar les cames en unes taules fetes per a infants menors de 14 anys.

                En aquest «teatre pedagògic», que dirien a Nicaragua, i sense saber què eren les «competències bàsiques» o els «procediments» o el «disseny curricular» o l’«avaluació sumativa», no només perquè parlem d’una altra època sense tanta literatura i tanta palla pedagògica, sinó perquè la pràctica totalitat dels «professors i professores» no havien posat mai el peu en una Normal, en aquest marc –dic–, quins eren els continguts del nostre currículum? Doncs, després d’un primer curs d’improvisació fruit a parts iguals de l’espontaneïtat i la bona voluntat i nomenats ja els dos primers mestres a temps complert pel MEC, la primera proposta que recordo era senzilla: treballar alguns codis bàsics, començant per la nòmina i continuant pels rebuts de la llum, de l’aigua i del telèfon i assolir els continguts que es desprenien des dels àmbits de la llengua, el càlcul aritmètic i les ciències. Això, a la pràctica, representava que cada participant havia de portar el seu full de salaris, fet que obria ja els primers debats: per què no tothom rebia una nòmina o qualsevol altre document que justifiqués la liquidació i el pagament del salari? Per què en alguns casos la nòmina se substituïa per un rebut redactat de qualsevol manera amb constància de la quantitat setmanal rebuda i prou? Per què no totes les nòmines responien al mateix model i contemplaven els mateixos apartats tant pel que fa als ingressos com a les deduccions? Etcètera, etcètera… I a continuació començàvem a treballar paraula per paraula, concepte per concepte, descobrint els continguts i cercant la seva comprensió i estudi, i alhora coneixent o reconeixent moltes de les trampes empresarials i del sistema de relacions laborals de l’època, assolint així, doncs, els objectius diguem-ne escolars, però també –i sobretot– els socials. Tot plegat sense que ens fessin perdre el son temes com per exemple la calendarització o l’avaluació: sense cap límit previ, no deixàvem de treballar la nòmina o el rebut de la llum fins que col·lectivament no el consideràvem superat, i aquesta era l’avaluació final del tema. En resum: sense saber-ho, Freire en estat pur…

                I confesso aquí que preparar cadascuna d’aquelles classes representava un insòlit aprenentatge extraordinari i militant en quantitat i qualitat. Un aprenentatge que em va fer descobrir ja per sempre que tothom, i especialment el mestre, ensenya i aprèn alhora, mediatitzat per la comunitat i pel món. I, és clar, sempre he pensat que aquesta ensenyança em va fer millor professional i més bona persona.

    Del capítol 4, El diàleg amb el poble: la influència de la Pedagogia de l’Oprimit.

    Sebas Parra

    Perfiles en Redes Sociales