• Català
  • Español
  • Read Time:10 Minute, 43 Second

    Una sèrie de 12 articles de Sebas Parra del llibre La força del coneixement, Mai Garcia Breton i Sebas Parra, La Guerrilla Comunicacional. Girona. Novembre de 2020 que es publicaran cada divendres.

    Ara fa quasi quinze any, poc abans de baixar la persiana de la jubilació a Salt, vaig fer un primer inventari general i apassionat que es va publicar en forma de llibre. A la carta que gairebé el tancava, i que reprodueixo al final, i en contra dels meus principis –crec que, també, de la meva pràctica–, vaig censurar una mena de postdata –Tríptic de la glòria– al·legant que els personatges citats tenien noms i cognoms i es podrien ferir sensibilitats. Ferir sensibilitats, frase idiota, en el sentit d’estúpida, tan utilitzada –paradoxes de la propaganda imperialista– en les pel·lis americanes. El cas és que crec encara avui que ho havia de fer així. Es miri com es miri, ja està fet. Punt.

                He de confessar aquí, però, que al llarg de la redacció de les pàgines que ara llegeixes, segurament no tan apassionades com aquelles de què parlava abans, i de l’inventari que també representen, m’he preguntat més d’una vegada si no és ja l’hora de fer un inventari «valorat», com diuen els que hi entenen, que pugui tancar l’exercici anual i més: de la vida i el treball, en el meu cas. O millor, una mena d’inventari forestal, d’aquells que al costat de cada espècie, a més a més de la quantitat indiquen sempre el nom científic i el popular. O més senzill encara: aquell que es feia a les botigues d’una certa categoria en la meva infància, en què un rètol que indicava un avís es guardava per a l’any següent: «Tancat per inventari. Disculpeu –o disculpin– per les molèsties». I a continuació el botiguer repassava minuciosament les prestatgeries anotant totes les existències de la botiga. El cas és que continuo sense saber si ha arribat ja l’hora –no sé si arribarà mai– de fer l’inventari de veritat sigui de la mena que sigui… Cagadubtisme de mena en algunes circumstàncies i en segons quins temes? Lògicament, no ho sé…

                I com es justifica aquest excessiu excurs per no dir res? La resposta la trobareu a L’art de la guerra, de Sun Tzu: «Si coneixes l’enemic i et coneixes a tu mateix, no temis el resultat de cent batalles; si et coneixes a tu mateix, però no coneixes l’enemic, per cada batalla guanyada en perdràs una altra; si no coneixes l’enemic ni a tu mateix, perdràs cada batalla». És a dir, per guanyar la batalla de les sensibilitats ferides, motiu de la meva censura, m’hauríeu de conèixer una mica, saber com soc i què penso: i això evidentment és un impossible. Ara, doncs, inútil com és seguir parlant de mi, parlo de l’enemic:

                Una opinió prèvia: l’enemic en el nostre cas és comparable a una mena de catalana i laica Santíssima Trinitat, que reuneix també «una sola substància divina que existeix simultàniament en tres persones distintes»: el Déu Pare, l’estat espanyol, ben representat pel MEC i resta de poders fàctics; el Déu Fill –els petits poders delegats per l’estat a les «comunidades autónomas», ben representats aquí pel Departament de Benestar Social i resta de poders fàctics autonòmics; i l’Esperit Sant, els autoanomenats en el seu moment «governs catalanistes i d’esquerres» de la nostra comunitat ben representats aquí pels Departaments d’Ensenyament / Educació i resta d’escolanets fàctics i no fàctics. Resumint: l’enemic és històricament un sol Déu present en tres persones. Amén.

                I una constatació pràctica: l’enemic era tan barroer, tan prepotent i tan arrogant en les maneres que, a priori, no era tan difícil saber com derrotar-lo. I si no va perdre més batalles i en va guanyar moltes hem de pensar en la grandesa del poder de Déu més que en alguna altra raó humana.

                I ara sí, ha arribat l’hora de fer el meu particular inventari, censura nominal inclosa, per allò d’«el pecat es pot dir, però el pecador, no…».

                – El Déu Pare. Gairebé l’única i omnipresent persona en l’època del naixement de les primeres experiències a la ciutat de Girona i per tant l’enemic amb qui batallar per canviar les coses. Representant directe del sistema educatiu de la dictadura franquista i la seva escola nacionalcatòlica mantenia, lògicament, els molts recursos que atorga la força de l’«ordeno y mando» feixista. Integrava un bloc molt compacte i amb poques fissures que, bàsicament, sumava les autoritats educatives de la «Delegación del MEC de la provincia de Gerona», la Inspecció, autoanomenada tècnica, i la militància escassa i tova ja en aquell temps, del Servicio Español del Magisterio, SEM, sindicat vertical creat el 1937, integrat a Falange Española-JONS. En poc temps i, molt ràpidament a partir del traspàs de les primeres competències en matèria educativa a la Generalitat, entre octubre del 1980 i gener de 1981, es va diluir malgrat que moltes de les seves persones i pràctiques –hereves del binomi formatiu Falange / Església catòlica– van continuar ben presents en la «modèlica» transició democràtica.

                – El Déu Fill. Aquí sí que ens va tocar la grossa, en quantitat i en qualitat… Especialment durant la primera dècada convergent del recent estrenat Departament de Benestar Social, de 1988 a 1999, més preocupat per la propaganda política, l’assistencialisme i les batusses amb els ajuntaments d’esquerres que per l’educació de les persones adultes. Quan a Benestar Social li van sumar «i Família» i, sobretot, van substituir-ne la direcció política amb l’entrada de la Irene Rigau, una mestra que havíem conegut a Salt, vam començar a respirar una mica. Només una mica, ja que en uns anys vam passar per les mans d’una direcció general que em volia enviar a Lleida i obrir-me un expedient d’una altra època per unes declaracions crítiques però legítimes i ben justificades, d’una subdirecció general de Formació Permanent d’Adults que –parla lògicament del responsable– en un inaudit article publicat a la premsa gironina presentava l’escola Samba Kubally de Santa Coloma de Farners –recentment havia estat guardonada amb el Premi Miguel Hernández– com una experiència a favor «d’una política de discriminació i d’apartheid, contrària a la del Govern català»[1], article que va contestar el president dels GRAMC, Josep M. Terricabras, amb una repassada que ja us podeu imaginar, o dels escolanets d’una Delegació dels Serveis Territorials del Departament a Girona que donarien per un altre llibre com aquest…

                – L’Esperit Sant. Més esperit que sant i més mal esperit que altra cosa. El text adjunt a continuació fa una descripció bastant acurada de l’època. Potser caldria afegir que ni els canvis de nom ni els de departament van canviar gaires coses en l’atenció del govern a consolidar un servei públic català d’educació de persones adultes de qualitat i al servei de la gent treballadora. O potser sí, ja que a partir de la liquidació del Pla local de formació i la defenestració de l’equip directiu de l’Escola d’Adults de Salt aquella frase cèlebre d’un ministre del Partit Popular[2], «Teníamos un problema y lo hemos solucionado», va continuar funcionant aquí també: la premsa que hem consultat exhaustivament és testimoni que –fora de l’escola de Girona– Salt, i la resta d’escoles de la demarcació, herència de lluita i renovació pedagògica de quatre dècades, s’han convertit en una bassa d’oli, «acadèmies» que, orientades per l’Esperit Sant, que les il·lumina, aniran fent de setembre al juny any rere any in sæcula sæ-culorum… [Ara fa quinze anys, en una entrevista publicada el 12-11-05 en el diari La Stampa, amb motiu de l’explosió dels suburbis francesos, J. Iacobini pregunta a Toni Negri: «–I els intel·lectuals de París? No és que s’hagin pronunciat gaire…». Negri respon: «–I quan s’han deixat veure, durant tots els últims grans esdeveniments socials interns? Estan estudiant cap a on gira la vela del poder…»]. Vull dir que acompanyant de prop el nostre Esperit Sant podríem inventariar també activistes amagats en algun gabinet tècnic departamental, autoprestigiats i publicats acadèmics o sindicalistes de broma fent d’educadores d’adults i uns i altres ben protegits i pagats estudiant cap a on gira la vela del poder… Final: recordem sempre que no hi ha escola que no trobi la seva contraescola, d’acord?

    Estimat Sebas, assabentat dels sorprenents fets que heu viscut a l’Escola d’Adults de Salt et faig arribar aquestes ratlles plenes de solidaritat i afecte que et demano que facis extensibles a en Joan. I dic que els fets són sorprenents sobretot per incomprensibles, perquè ni des de la perspectiva educativa ni, encara menys, des de la política, ni es poden entendre ni es poden justificar. Té gràcia també, si no fos per la gravetat dels fets, que la vostra lluita de dècades (crec que ara celebreu el trentè aniversari) per consolidar una experiència que és exemplar i reconeguda arreu no es culmini amb un gest de reconeixement extraordinari sinó de menyspreu i barroera liquidació per part de l’actual govern que es diu catalanista i d’esquerres. Com és possible fer aquest disbarat tan monumental? A qui afavoreix? Jo només puc trobar una raó pràctica: aquesta colla d’idiotes postmoderns sense experiència de govern, nous rics administradors d’un patrimoni que no poden ni saben administrar, sense vergonya ètica i moral i sense humilitat, no poden suportar que un mestre, un puto mestre d’adults, es permeti denunciar el continuisme de les polítiques públiques en matèria d’educació d’adults. Dic continuisme tractant-los bé… Ho deixo aquí, doncs. Suposo que a un enamorat d’en Galeano com tu no cal recordar-li que el món al revés premia al revés: menysprea l’honestedat, castiga el treball, recompensa la falta d’escrúpols i alimenta el canibalisme. Els seus mestres calumnien la naturalesa: la injustícia, diuen, és llei natural. […] El món al revés ens ensenya a patir la realitat en lloc de canviar-la, a oblidar el passat en lloc d’escoltar-lo i a acceptar el futur en lloc d’imaginar-lo: així practica el crim, i així ho recomana. En la seva escola, escola del crim, són obligatòries les classes d’impotència, amnèsia i resignació… I, malgrat que la meva ploma no és ni molt menys la d’en Galeano, vull fer-te arribar un exercici literari, o a mig camí entre la literatura i la pedagogia, que evocant personatges de la teva Manxa natal et recordi que no hi ha desgràcia sense gràcia, ni cara que no tingui la seva contracara, ni desànim que no busqui el seu alè. Ni tampoc hi ha escola que no trobi la seva contraescola…   TRÍPTIC DE LA GLÒRIA (Després de pensar-ho molt, he decidit no transcriure aquí les tres iròniques peces del tríptic que tancaven el text, titulades: 1. Les veremadores alegres, sobre les colles de noies joves de petits pobles contractades per fer la verema a les grans vinyes manxegues, 2. La palanganera, sobre les prostitutes ja retirades per l’edat encarregades de proveir d’aigua i sabó, i si calia preservatius, als clients dels prostíbuls de l’època; i 3. El mosso i el guardatermes, juntament amb el señorito, dos personatges molt representatius del latifundi de la zona. No ho faig, perquè les veremadores alegres tenen noms i cognoms i ja han aparegut en aquesta història; i també en té la palanganera. I, per descomptat, el mosso i el guardatermes i, només faltaria, el senyoret, i malgrat la seva magistral i poètica redacció i la riquesa crítica i pedagògica del seu contingut, podrien ferir, si no la teva, la sensibilitat d’algun lector o lectora o de les persones interessades. Punt i final, doncs. Crec que no és aquesta la intenció del tríptic, ni la meva, i tinguem la festa en pau…) ”. L’Escola d’Adults de Salt: una mirada apassionada. Sebas Parra. CCG Edicions. Girona, març 2007, p. 272 a 274.
    Del capítol 5, La lluita gironina pel dret a l’educació al llarg de la vida.

    Sebas Parra


    [1]   Deu anys de l’Escola Samba Kubally. Anna López (coord.). Col·lecció Educació Social E/S 7. Girona 2000. p. 84.

    [2]   Quan se li va demanar una explicació per les males maneres, inhumanes i fora de dret, fetes servir a l’hora de deportar una colla de persones en situació administrativa irregular.

    Més articles de

    Sebas Parra

    Perfiles en Redes Sociales