• Català
  • Español
  • Des de ben jovenet he sentit a parlar d’aquest mite, d’aquesta llegenda. Quan érem joves i revolucionàries i anàvem a les Festes de Gràcia, el barri de Barcelona que sempre ha estat Vila i independent, sempre hi havia aldarulls, provocats com és habitual per la prepotència, intolerància i abús de força i de poder de les forces de l’ordre. Recordo quan veiem baixar pel carrer Torrent de l’Olla els contenidors en flames i les càrregues injustificades de la policia. I recordo com els titulars de la premsa al dia següent sempre eren els mateixos: “Greus incidents a les Festes de Gràcia protagonitzats per grups radicals d’anarquistes italians”.

    Aquesta petita història s’ha repetit contínuament cada cop que hi ha hagut protestes, sobre tot a Barcelona, cada cop que la violència institucional ha provocat, com no podia ser d’una altra manera, resposta violenta. I acabem de veure, fa molt poc, a les protestes contra l’empresonament de Pablo Hásel i per la llibertat d’expressió, com es repetía aquest mantra… anarquistes italians, anarquistes italiaaaaaaaaanes.

    Ataque a la comisaría de La Rambla con cócteles molotov.

    La relació entre Barcelona i les anarquistes italianes, o l’anarquisme en general, és de sobres coneguda. Al llarg de la història, la capital catalana ha estat un dels centres anarquistes del món i on l’anarquisme ha assolit més capacitat de poder. Barcelona, des de fa segles, destaca per una magnífica organització ciutadana i ser un referent en allò que fa referència a lluites socials i obreres. Una de les conseqüències d’aquest continu esperit rebel és que la ciutat no te cap necessitat d’importar anarquistes d’altres llocs, doncs els produeix des de fa molt de temps.

    D’altra banda, hem de tenir clar que l’anarquisme no és violent “per se”, però sí que és del moviments en ser dels primers en organitzar-se i de respondre a aquesta violència normalitzada, institucionalitzada i tan assumida que ja no la considerem violència.

    L’anarquisme ha estat protagonista per diverses causes originals. Una de molt important és la impermeabilitat a la integració. Gairebé mai ni enlloc l’anarquisme no s’ha integrat en el sistema ni ha participat en cap govern. Frederica Montseny n’és pràcticament la gran excepció, a diferència d’alguns socialistes i comunistes que en molts llocs poden ser l’avantguarda de la reacció i sentir-se comodíssims defensant el sistema. Com que això no passa amb l’anarquisme, aleshores es recorre a la vella fórmula que diu: si no els pots integrar, criminalitza’ls. I això ve de lluny. Des de 1881, el missatge per a contrarestar l’organització global de l’anarquisme va ser que eren violents i que predicaven –Kropotkin o Malatesta, per dir dos dels noms més coneguts– la violència.

    Els anarquistes italians sempre han estat ben coneguts i populars als Països Catalans des del dia que Giuseppe Fanelli, el 1868, va ser enviat per Bakunin a veure en què consistia aquella revolució «gloriosa» que va obrir el Sexenni Democràtic. Vint anys després, als 90 del segle XIX, el seguiria l’anarquista italià Malatesta, que en gira de xerrades i conferències explicà a qui el volgué escoltar les teories de Kropotkin i de l’anarcocomunisme. I als anys 30, un altre anarquista italià, Camilo Bernieri, fou assassinat a Barcelona per escamots estalinistes després de fer una feinada imponent al voltant de la revolució del 36;

    Particularment, en l’imaginari reaccionari espanyol, “anarquisme” i “italià” es relacionen per la col·laboració intensa entre l’anarquisme italià i el català a començament del segle XX, però també pel paper que tingué durant la guerra contra Franco, en oposició alhora al feixisme i a l’estalinisme. I a Mussolini. Globalment, pel fet que, per exemple, Enrico Malatesta fos italià o que els famosos Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti fossin d’origen italià.

    Diversos especialistes sostenen que una de les possibles causes de la fixació que hi ha en molts països del món amb els anarquistes italians és precisament el seu internacionalisme radical. Malatesta i Pietro Gori van viure gairebé tota la vida fora d’Itàlia, mentre que els anarquistes italians, com és sabut, van estar al darrere de la formació d’organitzacions sindicals importants a països com ara els Estats Units o l’Argentina –la “Federación Obrera Regional– o van tenir una gran influència intel·lectual en altres parts del món com ara als països lusòfons, mitjançant Angelo Bandoni, que el 1915 va fundar “Guerra Social” al Brasil. Més recentment, Mèxic ha provat d’explicar també el zapatisme arran de la influència dels anarquistes italians, que és cert que han parat una gran atenció en aquest moviment, com també en el problema kurd, precisament perquè indiquen alternatives al sistema capitalista, reals i portades a la pràctica.

    La idea de remarcar la presència d’anarquistes italians potser és una manera de menystenir el moviment local, que tanta força ha tingut i té i tanta por els fa. Això en el fons no fa sinó remarcar la supervivència de vells tics franquistes i de més enrere i tot, dels burgesos tradicionals. Perquè quan t’expliquen aquest conte dels anarquistes italians, en el fons intenten de dir que “els nostres joves” no ho farien mai, això. És un refús a veure la realitat i alhora a negar que hi ha un conflicte a casa que ha de ser resolt. Amb el recurs als italians la violència és importada i no local, i així esdevé una manera de negar la realitat que cal reconèixer que ha funcionat sovint i que durant el franquisme es va refinar amb aquella apel·lació permanent a “l’enemic exterior” com a motor de qualsevol oposició.

    Però, de fa uns quants anys, és divertit i tot de comprovar com reapareixen una vegada i una altra els famosos anarquistes que arriben a donar suport -un suport ideològicament molt contradictori- fins i tot al procés cap a la independència de Catalunya.

    Uns quants exemples ràpids. No és que ara hi hagi anarquistes italians en les protestes per Pablo Hasel. És que, per exemple, el diari “El País” veia anarquistes italians al mig del corrent anomenat Tsunami Democràtic, a les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem. O “El Confidencial” fins i tot en veia, poca broma, rere l’organització del Primer d’Octubre, en un article que sembla que ha desaparegut dels seus arxius però que restà convenientment guardat en imatge. “Centenars d’anarquistes preparen la seua Internacional del Terror l’1-O”.

    Per acabar, resulta que aquella perillossísima anarquista italiana que va ser detinguda per voler prendre foc a una furgoneta policial, Sara Cassicia, ha estat posada en llibertat desprès de passar tres setmanes arrestada. La  seva defensa va presentar una prova pericial antropomètrica que demostra que l’autora dels fets no és ella. L’informe dels Mossos, com ja sembla habitual, era esbiaixat i fals. Ara veurem que passa amb aquest tema, però segur que, quan torni a haver aldarulls, la policia tornarà a mentir i a acusar a les anarquistes italianes de tot el que passi. Embolica que fa fort. I si has de culpabilitzar algú, doncs tira cap a les anarquistes italianes, que estan prou acostumades.

    Ja ho sabeu, doncs, si les vostres filles i fills us pregunten si els reis són els pares i mares i els hi dieu que sí, afegiu si us plau: és cert, els reis són les pares i mares i les anarquistes, sempre italianes.

    Els hi deixareu les coses molt més clares, i taaaant!!!

    Carles Estríngana

    La Guerrilla Comunicacional

    Perfiles en Redes Sociales