• Català
  • Español
  • Malgrat no fer tants anys que en sentim  parlar i que potser ni tan sols tenim gaire clar com situar-lo en un mapa, el territori de l’actual Afganistan ha estat habitat des de fa uns 50.000 anys, segons les troballes arqueològiques a la zona. No només podem assegurar que allà és on es va crear una de les primeres comunitats agrícoles, sinó que la seva situació geogràfica l’ha convertit en un espai de trobada de diferents civilitzacions i intercanvi cultural.

    Des de l’Antiguitat, la terra dels afgans ha format part de diversos imperis, des d’Alexandre el Gran fins Gengis Khan. No va ser fins al segle XVIII que les tribus es van independitzar dels imperis que les havien sotmès durant segles i van crear un estat propi. Quan el rei va ser derrotat pel seu propi cosí el 1973, es va proclamar la República i va començar un període d’inestabilitat política que des d’aleshores ha donat pocs espais de treva a la població.

    El 1978 la revolució popular de Saur va donar el poder a un govern d’ideologia socialista, i les tropes soviètiques van arribar al país un any després. En aquest context es van publicar els “Principis Fonamentals de la República Democràtica de l’Afganistan”, els quals van comportar una sèrie d’avenços socials, econòmics i polítics que no s’han pogut tornar a recuperar. Aquests principis recollien el dret de tots els ciutadans a la vida, a la seguretat, a la llibertat d’expressió i a la llibertat d’associació i manifestació pacífica. Es va portar a terme una reforma agrària radical que contemplava la creació de cooperatives agrícoles i l’expropiació de terres als grans terratinents per repartir-les entre els camperols.

    Un grup de dones durant la revolució que va dur a la creació de la República Democràtica de l’Afganistan (extret del twitter @histeriaobrera)

    L’estat socialista va fomentar la creació de més de 200 indústries de propietat estatal i que englobaven diferents àmbits estratègics. Tot i així, les indústries privades van seguir existint i es van signar tractats comercials amb països capitalistes com la Índia o el Japó. El salari dels treballadors va augmentar un 26% de mitjana i entre un 40 i un 50% en el cas de les rendes més baixes, a més a més d’establir per llei un salari mínim. Es va reconèixer a les dones els mateixos drets que als homes i, per tant, la dot va quedar abolida, les dones tenien permís per no portar vel, i es va fomentar la seva integració al món laboral, les universitats i la política.

    Gairebé la meitat del personal mèdic eren dones, així com el 60% dels estudiants universitaris. La campanya d’alfabetització va reduir dràsticament l’analfabetisme, especialment el femení, que era el més escandalós fins aleshores i que es va reduir en un 98%. L’assistència sanitària era gratuïta per a tothom, i les medicines es venien a preus assequibles o fins i tot s’entregaven de manera gratuïta entre aquelles persones amb les rendes més baixes. Així, es va reduir substancialment la mortalitat infantil i va augmentar l’esperança de vida.

    Segell afgà de 1984 (extret del twitter @histeriaobrera)

    En un context de Guerra Freda, però, sabem que un estat així no podia sobreviure. La ONU no va reconèixer l’estat afganès durant aquest període i cada novembre es dedicava a demanar la retirada dels soviètics del territori. Mentrestant, Estats Units entregava armament als fonamentalistes islàmics a través de Pakistan que, juntament amb Iran i l’Aràbia Saudita formava la triada dels principals enemics de la República Democràtica de l’Afganistan.

    Aquesta situació contrasta amb la velocitat amb què la comunitat internacional s’ha ocupat de reconèixer el nou govern talibà i ens mostra, una vegada més, que vivim en un món extremadament injust en què els mercats i el comerç passen per sobre dels drets humans bàsics. No oblidem, però, que un dia hi ha somnis que van ser possibles.

    Clara Castrillo

    La Guerrilla Comunicacional

    Perfiles en Redes Sociales