• Català
  • Español
  • Read Time:5 Minute, 5 Second

    Desprès de llegir els textos d’en Juli i la Vicentita què puc dir jo, pobre de mi, afegint-me a la pena i al vuit que ha acompanyat el teu adeu-siau. És per això que tiraré per altre camí, diferent en la forma però igual en l’afecte.

    Explicar-te primer que la primera relació amb les dones cubanes no va ser diguem gaire afortunada. En el primer viatge a terres cubanes, amb motiu del 20è aniversari de la creació de l’Associació de mestres Rosa Sensat, abril del 1985, per tal d’informar-nos sobre el sistema educatiu cubà generat i ben alimentat de recursos per la Revolució, vam mantenir una trobada amb la FMC, Federación de Mujeres Cubanas. Recordo una pregunta d’en Joan Colomer -que crec que estava en la ment de la majoria- sobre la possible contradicció entre el paper i les tasques populars de les dones d’una organització de masses nascuda amb la Revolució i l’estètica més aparentment burgesa -ungles i pestanyes, maquillatges, polseres, collars, anells i arracades, vestits, etc. tot exuberant i lluminós-. I, és clar les cares i les respostes ens van fer entendre que havíem pixat fora de test[1]. Era la nostra primera sortida fora de la rigorosament gris i encorbatada Europa de l’època i encara no havíem començat a viatjar i entendre Nicaragua, Guatemala, Amèrica, ni havíem conviscut a Salt, fora[2] i dintre de l’escola d’adults, amb la gent provinent de l’Africa, inicialment de Gàmbia i després d’arreu d’una dotzena de països més. Vull dir Reglita que les següents estades a Cuba ja vam anar més preparats i sense tanta ignorància a la motxilla…  

    Aquesta va ser la de cal i, com dic, en van venir després moltes de sorra, de tota mena de sorres però totes ens feien més gran el cor i la vida. Podria posar-te molts exemples: des de Dª Rumilda, la india renquita[3] com li deia amorosament el seu espòs D. Jimmy, de Quilalí, Nueva Segovia, Nicaragua, a el d’una dona lider d’una cooperativa comunal veneçolana que ens explicava a la gent de la brigada com després d’ocupar les terres autoconstruïen els habitatges amb els materials que proporcionava el govern revolucionari chavista. I sense anar tan lluny, des de la Glòria de Marinaleda a la nostra Anna Gabriel per no citar una inacabable llista…

    Però tornem a Cuba i les seves dones, doncs, entre tants granets de sorra he de destacar dues dones cubanes que ens han deixat un impacte profund i inesborrable: Leonela Inés Relys Díaz, la Leo, i tu Regla Díaz Hernández, la Reglita. Vam tenir l’oportunitat de compartir amb vosaltres molts moments a Cuba i a Catalunya i ens vau regalar tant i tant que se’m fa difícil pensar el futur sense vosaltres. I si el penso així m’acompanya una gran consternació.

    Reglita no sé què dir-te més allà on siguis, sempre m’ha costat dir res en aquestes ocasions i en el teu cas aquesta incapacitat augmenta exponencialment. Només que et trobarem a faltar, parlo també en nom de l’Amparito com tu li deies, que el teu somriure contagiós, la facilitat de contagiar-nos-ho quan explicaves aquelles històries de les teves amigues que van haver de trampejar les últimes voluntats del marit, o de mil anècdotes més que la teva ironia i sentit de l’humor ens feia viure-les com si les escoltéssim prenen un saborós gelat al Coppelia i que les teves converses, les teves reflexions sobre qualsevol tema, i especialment quan parlaves de la teva estimada illa-caiman, del seu poble i de la seva Revolució o de les pocetas i l’horitzó caribenc de davant de casa teva, eren tot un luxe. Eren lliçons d’història i de vida molt ben preparades, molt ben argumentades i molt ben explicades. Escoltar-te amb aquell registre d’havanera, càlid i suau, i els gestos de les mans i la mirada brillant alternant sempre amb un somriure a temps i contagiós era un dels regals d’aquells moments.

    Reglita adeu-siau, t’estimem. Molt.       

    P/D.- Per iniciativa del sector saltenc de l’Equipo A, vam anar a menjar unes sardines davant el mar de Palamós, gairebé amb la frontera de Sant Antoni de Calonge, pensada crec com una reedició de la coberta de Tengo algo que contarte amb un reforç a la il·lustració amb la resta de la colla envoltant la Vicentita i l’Havanera inicials com volent dir-te que seguim i seguirem compartint l’abraçada des dels nostres respectius mars. I recordant juntes a Nicolás Guillén: Por el mar / de las Antillas / anda un barco de papel… que segur navega cap a la Mediterrània… 

    P/D 2.- I deixo aquestes sentides lletres amb dos poetes pont entre els nostres dos mars, recordant aquells intercanvis poètics que vam fer de tant en tant:                                               

    Todo lo arreglaremos / poco a poco: / te obligaremos, mar, / te obligaremos, tierra, / a hacer milagros, / porque en nosotros mismos, / en la lucha, / está el pez, está el pan, / está el milagro. Final de l’Oda al mar, de Pablo Neruda.       

    En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida amb la certesa / que cap esforç no cau en terra eixorca. / Dia vindrà que algú beurà a mans plenes / l’aigua de llum que brolli de les pedres / d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres. Final de Solstici, de Miquel Martí i Pol


    [1]Uns dies després vam anar a un recinte de la FMC on exposaven un recorregut pels seus 25 anys d’història i en una paradeta t’ensenyaven a armar i desarmar un AK 47, fusell Kalàixnikov armament de les milícies de la Federació. Encara ha de voltar alguna foto amb en Joan fent la pràctica i, alhora, intentant confraternitzar amb la instructora… 

    [2]Escola Samba Kubally de Sta. Coloma de Farners i Assemblees locals de GRAMC.

    [3]Ve de «renquera», coixesa d’una persona o animal.

    Més articles de

    Sebas Parra

    Perfiles en Redes Sociales