• Català
  • Español
  • Read Time:8 Minute, 36 Second

    Vaig néixer a Barcelona i hi vaig viure molts i molts anys. És una ciutat amb dues cares, com totes: d’una banda és la tìpica metròpoli paradigma del capitalisme endèmic: si tens diners, t’accepta sense problemes i t’ofereix tot el que puguis necessitar i, fins i tot, somniar. I si no en tens, et fa fora (que és el que em va passar a mi, però això avui no toca) sense escrúpols.

    D’altra banda, és una ciutat oberta i multicultural, i això és un regal, sobre tot per aquelles que tenim inquietuts i curiositat. Aquesta barreja va fer (i espero que encara faci) que puguéssim estar en contacte amb altres expressions culturals de manera natural i no forçada. En el meu cas, sobretot, en el camp musical. Músiques locals, africanes, llatines, nordafricanes, europees, mestisses i, com no, el flamenc. Ens vam criar escoltant totes aquestes músiques amb normalitat.

    Vull parlar del flamenc. M’agrada, m’agrada molt. I m’agrada en moltes de les seves vessants, del cante jondo a la fussió, de la rumba al flamenco-rock, de la bulería al fandango. No sóc un entès, només un consumidor i no faré , ni ho vull, una dissertació acadèmica. Però com tot a la meva vida, m’interessa la lluita contra les injustícies i, concretament la relació de la música amb l’antifeixisme, amb la lluita de classes. I en el món del flamenc n’hi ha d’això, i tant!!.

    Malgrat haver estat utilitzat per l’espanyolisme i la classe dirigent, el flamenc ha servit, des dels seus orígens, de mitjà d’expressió popular de les injustícies i l’opressió. El flamenc neix de la injustícia. Les circumstàncies socioeconòmiques a Andalusia van fer que els romanços tradicionals andalusos mudessin la seva temàtica original (llegendes, amors, batalles…) fins a expressar la realitat social i personal del poble andalús.

    En els primers temps,  els cantes no tenien contingut polític ni un  sentit col·lectiu de les reivindicacions. Això va canviar amb el primer esdeveniment històric destacable que va viure el flamenc: la invasió napoleònica. En aquesta època es va rebutjar, a través del flamenc, l’absolutisme de Ferran VII i la política imperialista de la corona espanyola, per la qual molts acabaven lluitant en les guerres colonials a través del servei militar. El flamenc comença a ser  la veu del poble i el rebuig als motius de la seva precària situació.

    El flamenc, en la seva evolució, també ha servit per a expressar problemàtiques pròpies de la classe treballadora, com ara l’explotació, les condicions laborals, la migració, el repartiment de la terra o l’associacionisme proletari. Aquesta realitat s’ha expressat, entre altres, pels estils propis sorgits del camp andalús: els Cantes de Campo. Com a exemple, tenim els Cantes de Trilla, “ Trabajo de sol a sol / las ganancias son pal amo, pá mí solo es el sudor” diu un d’aquests cantes.

    Altre exemple significatiu d’això són els Cantes de las minas que van sorgir en les conques mineres de Linares, Múrcia i Almeria, a causa de la gran emigració que es va produir cap a aquestes zones des de tota Andalusia en el S.XIX. En aquests cantes és molt típic que apareguin conceptes propis del marxisme com la plusvàlua, l’acumulació, i l’explotació capitalista.

    Minero ¿pá que trabajas, si pa tí no es el producto.  Pa el patrón son las alhajas, para tu familia el luto Y para tí la mortaja” 

    Un altre tema que s’ha expressat a través del cante flamenc ha estat la repressió soferta pels moviments de treballadors i treballadores en la lluita pels seus drets. En l’últim terç del S. XIX la influència de l’internacionalisme obrer arriba al ponent andalús, sobretot a través de la zona de Jerez de la Frontera, que destaca en aquells dies per la seva gran producció i exportació de vi. El moviment obrer, unit a les dures condicions en què es vivia en el camp, les males collites, etc., va fer que comencessin les vagues i les reivindicacions, amb la consegüent repressió. El flamenc, com a expressió popular, va servir per a denunciar aquests successos:

    Tó lo tienen preparao los civiles en los cortijos. Por eso matan a los obreros para agradar a los ricos”

    Aquesta nova realitat del flamenc es va combinar amb la necessitat de la classe dirigent espanyola de dotar a l’Estat d’una identitat cultural pròpia. Aquest objectiu es venia perseguint ja des de finals del S.XIX, quan les crisis colonials i les revolucions liberals amenaçaven a l’espanyolisme, i va arribar al seu màxim desenvolupament amb l’arribada del franquisme.
    El règim va utilitzar, entre altres, elements de la cultura andalusa per a dotar a l’estat d’un folklore propi. El flamenc, prèvia adaptació i censura, va servir a aquest efecte, influint en la cançó espanyola que va proliferar durant l’època.

    Pastora Pavón (La Niña de los peines)

    Per a trobar intèrprets especialment compromesos socialment cal  esperar, a la gran convulsió social dels anys de la II República. Entre els qui interpretaven el republicanisme flamenc cal destacar, per la seva rellevància i el seu compromís, els noms de Guerrita, Corruco de Algeciras, Antonio Mairena, José Cepero, La Niña de Los Peines (considerada la major artista de la seva època i que va defensar l’ideal de dona lliure i republicana), o el Chato de las Ventas. Aquest últim cantaor va crear els anomenats Fandangos Republicanos, un tipus de cante de naturalesa reivindicativa. Va morir afusellat a Badajoz..

    En els últims anys del franquisme i en la transició va ressorgir el flamenc reivindicatiu en tota la seva plenitud. Són molts els i les artistes del flamenc que canten a la llibertat i la justícia, a la democràcia, i a l’autonomisme andalús.

    Així, podem citar a Enrique Morente, un cantaor molt compromès socialment durant tota la seva carrera. Al començament dels 70, va patir la censura per un disc homenatge a Miguel Hernández, en el qual no es va permetre incloure el poema «Andaluces de Jaén». Morente va ser un defensor del andalucisme, moviment al qual va cantar. Va gravar també cançons inspirades en l’obra de Federico García Lorca.

    Sense sortir de Granada, cal nomenar Curro Albaycin, artista i estudiós del flamenc pròxim al comunisme (va inaugurar amb el seu cante seus del PCE). Va cantar els Tangos del Obrero.

    També cal destacar a Manuel Gerena, el cantaor mes perseguit en els 70. Va patir centenars de detencions, ja que generava sempre una gran expectació i durant molt de temps es van prohibir les seves actuacions en tot l’estat. Centenars d’ànimes havien pagat per veure’l en el Teatre Lope de Vega el 17 de gener de 1976. Sabien que no el deixarien  actuar, però allí van aparèixer més de quatre mil persones. I Gerena va ressuscitar d’entre dels vius, va agafar un micro i algú li va subjectar el megàfon. Va haver-hi detencions. Ell mateix va ser confinat dos dies en comissaria, amén d’una multa de 250.000 pessetes.

    Altres artistes de gran consciència social van ser Luis Marín (militant de l’Organització Revolucionària de Treballadors, ORT) i El Piki, que va gravar un disc homenatge a Blas Infante, gran impulsor de l’andalucisme polític.

    José Meneses

    José Menese va ser un altre dels  cantaores perseguits i vilipendiats pel seu compromís amb la classe treballadora. Els directors Remedios Málvarez i José Romero van  realitzar “Menese” un documental que retrata “la vida d’un revolucionari, un home que va canviar la lírica de les lletres del flamenc”.
    Quan el flamenc era la marca Espanya del franquisme, Menese va fer un flamenc reivindicatiu, social, i va tenir l’oportunitat de portar-lo a altres escenaris, com l’Olympia de París, l’ONU…, espais culturals on el seu cercle d’amistats i altres persones eren els intel·lectuals del moment”, explica la directora.
    Finalment, citar a El Cabrero, el cantaor protesta més important en l’actualitat, pròxim a l’anarcosindicalisme i gran intèrpret dels Fandangos Republicanos. La crítica social està molt present en les seves intervencions:

    No critiques a mi copla y apréndela tú también. Que corra de boca en boca pà que el pueblo sepa bien quién lo engaña y quién lo explota

    O en aquesta altra lletra:

    Mientras que haya un hambriento, / que no hablen de igualdad. / Ya se encarga el capital, la monarquía y el clero / que haiga desigualdad.”

    El Cabrero

    Primer va ser el jou de la misèria i després les fletxes de Franco. El flamenc com a vòmit de les penúries, un quejío que suportava el fardell de l’explotat. Va néixer aquest art com a contestació de l’oprimit davant la injustícia. La mina, el camp, la forja… Exigia aquesta veu del sense terra la sobrietat del cant flamenc, profund com el forat de la butxaca d’un pobre. I així, nus com la necessitat els va portar al món, van cantar contra el senyor al que no podien etzibar-li ni dir-li a la cara.

    En la transició, molts dels cantautors, inclosos els flamencs, van considerar que s’havia perdut l’objectiu: A què dispararem ara?”, reflexiona la investigadora Sara Pineda Giraldo. “Alguns van tirar pel comercial, encara que el flamenc ha continuat sent el megàfon del poble i la veu dels qui no tenen veu”, afegeix la historiadora .Si abans l’enemic era Franco, ara són els bancs i el capitalisme. “És a dir, els actors que van generar una situació de crisi que ha perjudicat els desfavorits”, opina la investigadora Sara Pineda Giraldo, autora de l’estudi “El cante flamenco: opressió i dissidència durant el franquisme”.

    Artistes actuals com El Niño de Elche encara enarboren la bandera de la lluita, amb més o menys èxit i transcendència.

    La cantaora Tia Anica La Piriñaca deia quan li preguntaven que era per a ella el flamenc: “Cuando canto a gusto, se me llena la boca de sangre”.

    Sang, sense cap mena de dubte, dels més desfavorits.

    Carles “Bullanga” Estríngana


    Fonts consultades:

    Publicació “La Hiedra”, Luis Mariano García | 26/11/2012 |, Sara Pineda autora del llibre “El cante flamenco: opressió i dissidència durant el franquisme” iRemedios Málvarez i José Romero i el seu documental “Menese”

    Més articles de

    Carles Estríngana

    Perfiles en Redes Sociales