• Català
  • Español
  • Read Time:3 Minute, 1 Second

    Febrer de 1917. Rússia fa tres anys que es dessagna a la Primera Guerra Mundial. La resta de països es troben en plena revolució industrial mentre el Tsar manté el seu imperi en l’Antic Règim i el sistema feudal. La població sap que es troba en inferioritat econòmica i tècnica i que, sigui quin sigui el bàndol vencedor, ella serà la gran perdedora. Els homes no tornen del front i un quart de milió de dones ocupen els llocs del treball dels seus marits i germans a les fàbriques i al camp. A meitat de sou, és clar. Des de l’esclat de la guerra, el preu del carbó s’ha multiplicat per cinc i el dels aliments, per set. El pa fa setmanes que es raciona. Les dones fan cues quilomètriques abans d’entrar a treballar, a vegades durant tota la nit enmig del fred de Petrograd, per aconseguir portar una mica de pa a casa. Malgrat tot, els seus fills moren literalment de gana.

    És el dia 23, 8 de març al món occidental[i]. El Tsar és lluny de Petrograd, amb l’excusa de la guerra. Les esquerres han planificat una diada descafeïnada amb mítings protocol·laris i repartiment d’octavetes. Les dones del sector tèxtil de la capital, però, decideixen no entrar a la feina i sortir al carrer a demanar pa. A les deu del matí son unes 20.000. Llencen boles de neu a les finestres de les fàbriques i criden als treballadors que s’uneixin a elles, envien delegades a les fàbriques metal·lúrgiques, pengen banderes als balcons. Hores després ja son 90.000.


    PAU, PA I LA CAIGUDA DEL TSARISME

    L’endemà, dia 24, tothom torna al seu lloc de treball; però en comptes de posar-se a fer feina per la burgesia amiga del Tsar, decideixen celebrar assemblees i tornar a sortir al carrer. Ara ja no només demanen pa, ara ja demanen pau. Els policies i soldats encarregats de reprimir les manifestacions no s’atreveixen a actuar. Molts han estat al front, saben que és una guerra injusta i que la crisi econòmica que genera ja és insostenible. Potser tenen gana o han vist morir un infant. No s’atreveixen a mirar els ulls a les dones que els increpen. Acoten el cap i esperen que passi el dia.

    El dissabte 25 i el diumenge 26, la vaga de dones es converteix en una vaga general. S’hi uneixen totes les fàbriques i comerços de la ciutat, els transports i els estudiants. Es fan mítings davant les comissaries on han dut alguns detinguts i detingudes. La ciutat sencera és al carrer i cada vegada es respira més l’aire de la revolució que s’aproxima. El dilluns 27 al matí, els oficials de l’exèrcit ordenen la repressió definitiva de les manifestacions, però molts dels soldats, que fa quatre dies eren camperols o obrers a les fàbriques, s’hi neguen. Hi ha un intercanvi de trets en una de les casernes i moren alguns oficials. Ja no hi ha tornada enrere. Vèncer, o morir. Sense el suport de l’exèrcit, el Tsar es veu obligat a abdicar i no triga a convocar-se una assemblea constituent que forma una república democràtica. Ha arribat el moment del canvi, Rússia camina cap a la més gran de les revolucions. I l’espurna l’han encès les dones, no ens n’oblidem mai.

    [1] La Rússia tsarista mantenia el calendari julià, que comptava 13 dies menys que el gregorià del món occidental. Per tant, el 23 de febrer a Rússia era el 8 de març a Europa o Estats Units.

    Clara Castrillo

    Més articles de

    Clara Castrillo

    Perfiles en Redes Sociales