• Català
  • Español
  • Read Time:2 Minute, 3 Second

    Ja fa uns dies que ens va deixar la nostra companya Viky. He deixat passar un temps abans d’escriure aquesta nota per pair bé la seva marxa i acomodar adequadament al meu interior tots els seus records, per tornar-hi cada cop que ho necessiti. Em serà impossible oblidar-la ja que va aconseguir deixar en mi alguna cosa de la que em sento molt afortunada.

    Dins del nostre col·lectiu, l’associació La Guerrilla Comunicacional, Viky era la més guerrillera, ja que s’enfrontava a tots els mals que fuetejen aquest món, com la resta del grup, alhora que afrontava amb dignitat i molta valentia una lluita oberta, cara a cara, contra una incompassiva malaltia. Una desigual lluita d’aquelles que sabem que són pràcticament impossibles de guanyar. Però sempre era allà, lluitant en dos fronts i gaudint de la vida amb el seu company, el seu fill i la seva família.

    Abans d’ahir, en un emotiu comiat, mentre sonava la cançó Lágrimas negras en mode cubà, ja se’m van començar a humitejar els ulls inundant-me de tristesa mentre recordava el que compartíem, els moments que vaig tenir el luxe de viure amb ella i, com sempre, el nostre amor incondicional per aquesta petita illa però gran país que és Cuba. No oblidaré mai la brillantor dels seus ulls quan m’explicava el viatge per allà, acompanyada del seu estimat Carles.

    Estimada Viky, te’n vas i et veig navegar per aquesta mar mediterrània nostra, en aquella petita barqueta, amb la cara lleument cap amunt per rebre la brisa marina i el sol, sense rumb fix ni objectius, simplement el de navegar i navegar cap a la teva particular Ítaca. I acariciaràs l’aigua amb la mà perquè saps que guarda l’energia de tot allò que hi entra en contacte amb ella. I així, així senzillament, estarem totes en contacte amb tu.

    Gràcies Viky per haver existit, no hem fet d’aquest món una versió millor, ni la farem, la societat està en decadència i sense arranjament a la vista, però si sempre m’alegro d’alguna cosa, mentre caminem per aquest fangal, és de conèixer persones com tu, que m’ensenyen, em defineixen i m’enorgulleixen. I si d’alguna cosa no m’alegro és de no haver-te conegut abans. Bon viatge comandanta!

    PD: Crec que aquesta nota expressa i representa també els sentiments dels efectius de La Guerrilla Comunicional i de tantes amigues més que s’han estimat moltíssim a la Viky.

    Juli Suàrez

    La Guerrilla Comunicacional

    Més articles de

    Juli Suàrez

    Perfiles en Redes Sociales