• Català
  • Español
  • Read Time:6 Minute, 42 Second

    Una sèrie de 12 articles de Sebas Parra del llibre La força del coneixement, Mai Garcia Breton i Sebas Parra, La Guerrilla Comunicacional. Girona. Novembre de 2020 que es publicaran cada divendres.

    A Joan Saqués i Roca,

                                                                                                              In memoriam.

                Cartografia rima amb geografia. D’acord. Però els mestres sabem que cartografia rima sobretot amb poesia i ideologia. Sabem que traçar un mapa vol dir decidir l’escala, quina projecció farem servir –la tria entre Peters o Mercator no és neutra ni neutral, oi?– els signes convencionals que ens ajudaran a fer més visible determinats detalls i més coses. Situem el nord a dalt i el sud a sota, o viceversa? I per què? Quina porció de la superfície terrestre posem al centre del mapa? I la poesia de la qual parlava? La trobaríem per poc que parem l’orella. Segur. Aquells mapes antics de la història de les guerres, les conquestes, els setges, les victòries, les rendicions i les derrotes o els actuals mapes del coronavirus al món o del desconfinament –estem confinats o confitats, que ja no ho sé?– que estrenem avui a les nostres comarques mentre redacto aquestes ratlles són (anti)poesia o no? I els particulars mapes dels t’estimo, els de les lluites del proletariat, dels dies rebels de la nostra espècie o dels pronoms febles són o no són poesia? Dic tot això per dir ara que, en general, els mapes que fem servir els mestres i educadores, i particularment a les escoles d’adults, són mapes dibuixats sempre amb poesia i ideologia, és a dir, dibuixats amb llapis de colors: el color freireà del compromís, de la passió, de la lluita i l’esperança, el color blau cel quan s’ajunta amb el mar i el petoneja eternament, el color de les abraçades de final de curs, el color de la mirada de la persona que ha après a llegir i escriure la primera paraula, el color dels somnis que imaginen un món alfabetitzat i culte, el color de les victòries i les derrotes per aconseguir-lo, el color dels futurs que s’alimenten ensenyant i aprenent… Aquests eren els set colors que jo portava en aquella primera vella capsa marca Alpino quan vaig començar a fer de mestre a l’Escola d’Adults de Salt. Malgrat que després la fàbrica va eliminar-ne el blanc i va deixar en sis els colors de la capsa més petita, jo vaig continuar dibuixant fins avui amb els de sempre. I així, i molt ben acompanyat, vaig començar a dibuixar aquell solidari i dinàmic mapa mural coral de la nova EPA catalana…

                Un mapa al qual vam començar a posar colors i a deixar-lo gairebé dibuixat amb el «Pla d’ajut a l’educació d’adults a les comarques gironines». Un pla iniciativa del SEPT gironí que afectava diferents ajuntaments de la demarcació i que finalment va assumir la Diputació de Girona. Assumir vol dir pagar. I quan parlo d’aquesta institució parlo especialment d’una persona, el diputat olotí Joan Saqués, responsable de l’Àrea de Cultura. Vaig coincidir amb ell al primer consistori sorgit de les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979 a l’Ajuntament de Girona, ell regidor a l’oposició del grup de Convergència i Unió, i jo amb l’equip de govern resultant del pacte PSC-PSUC els pocs mesos que vaig ser-hi. Veníem de mons diferents: en Saqués era un dels cofundadors de Convergència a Girona, i la meva primera afiliació política a Girona va ser a un petit grup d’una trentena de militants, Convergència Socialista de Catalunya. Tot plegat justifica que no el conegués gaire i que pràcticament no tinguéssim relació de cap mena. Fins que no em vaig presentar un dia al seu despatx a parlar-li de les escoles d’adults. A partir d’aquí tinc anotades un total de nou entrevistes. Segur que vam parlar telefònicament i en persona moltes més vegades, i conservo cinc escrits que si sumem notes i altres comunicacions diverses també sumarien molts més intercanvis.

                Crec que la meva memòria és generalment generosa i condescendent quan em porta a reviure les lluites al carrer i les accions de tota mena d’aquella època i la confrontació, a vegades aspra, gens diplomàtica, amb les persones que tenien a la seva mà solucions a les nostres demandes. Per exemple, el diputat Joan Saqués, «afable i abrupte, de veu profunda, de convenciment imperatiu, exigent i impulsiu […] era clar i directe […] en Saqués era un personatge transparent, que mai no enganyava, que sabia i feia saber el que volia, i que hi dedicava totes les energies fins a sortir-se amb la seva», com el descriu una persona que el coneixia moltíssim millor que un servidor. Això no obstant, recordo discussions diguem-ne difícils i pujades de to, molt pujades de to. Però crec que sempre en el marc d’un gran respecte mutu. Un respecte que en el meu cas òbviament no es justificava pel rang ni per l’edat i, ara amb el temps, crec que només podia residir en la seva capacitat d’escoltar i de situar les nostres reivindicacions en el marc de la tradició del país lletrat i culte que la burgesia nacional històricament havia tingut al cap i, un sector minoritari però significatiu, a la butxaca. Amb aquesta brega vam passar uns mesos… Fins que un dia per una tercera persona em va arribar una frase dita acaloradament pel diputat Joan Saqués: «Les escoles d’adults d’en Parra i la carretera d’Espinelves són les úniques coses que em treuen el son!». Al cap d’uns anys, molt després de la seva prematura mort, la consellera Irene Rigau en un acte públic a Salt va recordar la frase[1].

                Explico una última anècdota sobre el tema: ja desenvolupant-se el Pla d’ajut, ens vam saludar al carrer Ciutadans de Girona i li vaig preguntar:

                —Com va, la carretera d’Espinelves?

                I amagant un mig somriure de complicitat em va respondre

                —Ja la tenim en el mapa, Parra, en el mapa…

                I així vaig entendre que totes les escoles d’adults dibuixades en el primer mapa de la nova EPA catalana figurarien sempre acompanyades per aquella antiga carretera d’Espinelves en un singular i simbòlic agermanament fruit de la Cartografia poètica.

    Del capítol 6, Dibuixant el mapa de la nova EPA de les terres gironines.

    Sebas Parra


    [1]   Curiós, el meu reconeixement a aquests dos personatges, tan distants de la meva ideologia i pràctica política, però que ens van donar un cop de mà important a l’hora d’ajudar-nos a dibuixar el mapa de la nova EPA catalana i assajar models innovadors i alternatius com aquell Pla de formació de Salt que després es carregarien els «progressistes»… C’est la vie, que diu la gent del nord…

    Més articles de

    Sebas Parra