• Català
  • Español
  • Read Time:6 Minute, 29 Second

    Una sèrie de 12 articles de Sebas Parra del llibre La força del coneixement, Mai Garcia Breton i Sebas Parra, La Guerrilla Comunicacional. Girona. Novembre de 2020 que es publicaran cada divendres.

    Cada vegada que miro la portada d’aquells Apunts de Ciències Socials de l’Escola d’Adults de Salt que vam fer servir a la dècada dels vuitanta penso que em trobo davant de tota una genialitat de l’autor, inscrita per sempre en la invisible història de les il·lustracions dels materials escolars d’aquest país. Segur que no soc la persona més indicada per parlar de l’art i dels artistes, no tinc educació ni coneixements ni grans complicitats pel tema, i alguna vegada he confessat estar d’acord amb l’afirmació que l’art no passa de ser un entreteniment més o menys substanciós i necessari. Tampoc passo de ser un historiador aficionat i bastant ignorant de les gestes imperials espanyoles i d’arreu. Al contrari, sempre m’han interessat més les rebel·lions i sublevacions, les lluites i resistències contra el poder. Sí, m’ha interessat molt més la lluita de classes com a motor de la història que les cròniques matrimonials i descendència de les diferents branques generades per la dinastia borbònica i assimilats. Però, dit això, no em negaràs l’encert d’en Vicenç Huedo al triar un apunt de La rendició de Breda, la celebrada pintura a l’oli de Diego Velázquez, amb ja quasi quatre-cents anys d’existència, per obrir la porta d’entrada als continguts de les Ciències Socials per a ús de la gent treballadora que acudia a les escoles d’adults en l’inici de la modèlica transició espanyola. La va clavar, com dirien quaranta anys després les seves netes. La va clavar, crec, per diverses raons.

                Primera: recordar la llunyana Breda per representar la rendició que seguia als pactes. Darrere d’un pacte sempre trobarem petites o grans rendicions, entre els contendents d’aquella llarguíssima guerra: vuitanta anys, diuen les cròniques. Recordar-la, dic, quan en el Reino de España la «nomenklatura», ben alimentada pels poders fàctics de sempre, brindava amb cava català pels recents pactes de la Moncloa. És ben bé, com diria Freire, desocultar alguna o altra lectura alternativa de la història.

                Clar i català: era explicar-nos en una imatge que els tan celebrats Pactes de la Moncloa eren la culminació d’una rendició en tota regla i que des d’aquest petit país pagàvem el cava de la festa.

                I suposo que a la classe ja parlarien de qui es va rendir a qui i per què, i la raó per la qual a Catalunya li tocava sempre posar el cava. I podrien arribar a entendre que els pactes que porten a la rendició –a Breda o a Santa Eugènia de Ter, o allà on sigui– mai són gratuïts, i que qui es rendeix i pacta, perd i paga –o viceversa, perd i pacta–, però acaba pagant. Sempre.

                I així podrien arribar a deduir fins i tot que si la Història de la Humanitat, en majúscula, ens ensenya que la primera gran conquesta de la nostra espècie va ser la posició alçada i que aquesta postura constitueix la nostra primera forma de dignitat, –només si t’inclines davant seu fas l’altre més alt, fas de l’altre el teu amo i senyor– quan es mira el quadre de Velázquez no cal que ningú ens digui qui eren els que es rendien i qui els nous amos i senyors, oi?

                Segona: A Breda, al Flandes d’aquell imperi espanyol que no veia mai la foscor, doncs, tot era extensament maco i lluminós, com sempre passa en els imperis fins que deixen de ser-ho. Sembla que tampoc no havia funcionat mai el «diàleg». Lògic: quina necessitat tenia l’imperi de dialogar i de què amb aquelles disset províncies riques però perifèriques, altrament denominades Països Baixos?. I així, després de pactes i rendicions i guerres i treves i més guerres i més pactes i més rendicions, el poble, fart i sempre valent quan sap que se la juga, va pensar en els pros i contres i finalment va optar per allò que avui han encunyat com la via unilateral cap a la independència. I primer una part i després l’altra i l’altra fins arribar a l’actual Regne dels Països Baixos. Amb el dictador Franco ja mort i la petjada de la Marxa de la Llibertat recent en les memòries de l’època, mostrar l’impossibilitat de certs diàlegs polítics –el diàleg, si no és entre iguals, és imposició. O no?– i mostrar les ensenyances de la Història sobre les vies cap a la independència nacional dels Països Catalans –perdó, volia dir Baixos–, no es pot negar que era tota una bomba didàctica en aquelles combatives escoles d’adults…

                I podria seguir amb una tercera raó, i potser encara amb alguna més. Però només vull ressaltar aquí la genial substitució que fa Huedo dels elements simbòlics que ratifiquen la rendició –la clau de la ciutat, d’una banda, i el tub amb el pergamí per signar la derrota, de l’altra– significant la corrupció present en tots els pactes, treves i rendicions i senyalant els botiflers i tota mena de corruptes i galtes que sempre treuen profit –en diners, en poder, en vots…– d’aquestes derrotes populars. [A tot aquest argumentari, segurament li manca rigor i veritat, i es podrà rebatre amb facilitat per persones amb coneixements de la Història o de l’Art, però, en la meva defensa, puc dir que en aquesta època de mentides i relats a mig camí entre la ficció literària i la realitat documentada que es presenten com a veritats inqüestionables, no tinc jo també dret a imaginar què passava pel cap de l’artista a l’hora d’il·lustrar la portada dels Apunts? No hi haurà alguna part de veritat en el que dic?].

                I deixo de banda La rendició de Breda. Però, ja que he parlat de rendicions, corrupteles i traïdories, vull fer també un elogi de la gent que no acostuma a rendir-se, que no acostuma a regalar purs cars ni rebre maletes del 3 %, que no acostuma a inclinar-se davant els poders ni passar ràpid per les portes giratòries que donen l’entrada a sucoses jubilacions.

                Molta d’aquesta gent, com l’autor de la portada que comento, també ens donava un anònim, generós i solidari cop de mà en aquelles escoles d’adults, i encara ajuda en la lluita contra l’analfabetisme polític i la dignitat en l’educació i en la vida: els peps caballés, els manels mesquites, els julis suárez, els tiàs salellas, els jordis vilamitjanas o els salvadors sunyers, per posar mitja dotzena d’exemples –a parts iguals entre els que ens van deixar definitivament i els que encara podem abraçar un dia qualsevol–, mitja dotzena en plural que en representen més, molts més, perquè, com ja ens recordava en Raimon uns anys abans de fer la primera edició d’aquells Apunts de Ciències Socials, «en som molts més dels que ells volen i diuen».

    Del capítol 8, Contra l’analfabetisme polític: les activitats complementàries, la UPA i més.

    Sebas Parra

    Més articles de

    Sebas Parra