• Català
  • Español
  • Read Time:6 Minute, 36 Second

    Una sèrie de 12 articles de Sebas Parra del llibre La força del coneixement, Mai Garcia Breton i Sebas Parra, La Guerrilla Comunicacional. Girona. Novembre de 2020 que es publicaran cada divendres.

    Freqüentment, quan somio en la somiada Girona educadora i solidària que, com la utopia de Eduardo Galeano, no arriba mai, tinc un malson. Sense saber com ni per què em veig apoltronat en una d’aquelles majestuoses cadires de braços que a mena de modernes i millorades versions de les antigues cadires curul romanes aguanten el cul i les misèries dels membres de la corporació gironina transformades pel sistema en celebrats minuts de glòria. No reconec, però, els regidors i regidores que m’acompanyen. Només quan parlen puc mig identificar un parell dels que seuen al meu costat, el de l’oposició: l’Antònia Adroher i en Jordi Vilamitjana. La primera, mestra militant del POUM, Partit Obrer d’Unificació Marxista, nomenada regidora d’Educació i Propaganda de l’Ajuntament de Girona l’octubre de 1936, primera dona regidora a la capital de l’Onyar, on tornaria el 1977 després de 38 anys d’exili. El segon, mestre de català, educador eugenial de l’Institut de Santa Eugènia de Ter, sindicalista-articulista-cronista emèrit i amb una magistral i sàvia mirada perifèrica de la Girona grisa i negra de sempre. Tots dos regalant el seu nom a l’Escola d’Adults de Girona i a l’Institut eugenienc respectivament, regal que en justícia hauríem d’acceptar agraïdes si de veritat algun dia poguéssim exercir plenament una altra utopia d’en Galeano, el dret al deliri, i dir les coses pel seu nom, que diu la gent. Torno al consistori del malson i no puc identificar bé l’alcaldessa: només veig la Núria Terés, i ella no pot ser. Ella i persones com ella difícilment podrien fer d’alcaldesses amb aquesta solidaritat, amb aquesta educació i amb aquestes maneres de fer política de la institució municipal que diuen que representa la ciutat. Curiosament, reconec els que seuen a dreta i esquerra de la tauleta central situada en l’espai envoltat per les trones dels membres de la corporació: em refereixo al secretari, i veig la fisonomia inconfusible d’en Tià Salellas, recordat per moltes ara més que mai en aquest temps de lawfare, posant firmes i fent cantar les autoritats i públic present el popular max-mix de l’època, La Internacional – Les Barricades – Els Segadors – Hasta siempre, Comandante abans d’organitzar el Ple, i davant seu l’interventor, una coneguda corrupta i corruptora neofeixista. A vegades em desapareix la dona i veig un clar perfil masculí, encara sense ser condemnada per allò típic entre els seus, és a dir, apropiació de fons públics, falsedat documental, frau fiscal i evasió de capitals, amb l’agreujant de la fatxenderia i impunitat pròpies de les cases reials del món mundial. Coneguda, i de la qual no donaré el nom aquí, ja que, a la meva edat, em fa mandra haver de fer les maletes i sortir campi qui pugui a fer companyia a l’enyorada cupaire Anna Gabriel o el raper rebel Valtònyc.

                El malson em mostra sempre com un llunyà remor del mar les veus que intervenen en l’apartat de precs i preguntes del Ple i, simultàniament, a la balconada principal del noble edifici de la Plaça del Vi engrandida, fins a l’angoixa, la pregonera oficial que inaugura any rere any les fires gironines envoltada de la colla que han vingut de claca, gent tota de categoria o de passat gloriós: dos exconsellers de bracet amb l’exdirectora general i el seguici de les grans ocasions, un exalcalde i un parell de exregidors saltencs de trista memòria, una representació de la nova Escola d’Adults saltenca amb la històrica presentació pública de les veremadores alegres, la «palanganera» i el trio del mosso, el guardatermes i el «señorito» que en Sebas Parra no va voler desemmascarar a l’hora d’escriure amb passió sobre la seva escola, i fins i tot alguns ben pagats personatges barcelonins i de més al nord que, com diria el Maestro Pineda, «viven de la Pedagogía», publicant florits i celebrats discursos sobre l’educació de les persones adultes de l’A a la Z… La pregonera, radiant, explica orgullosa el currículum que l’havia fet arribar fins aquí i que contenta que estava d’haver rebut aquest premi «por los servicios prestados», que es deia en temps passats.

                I arriba el moment principal de la història: dels llavis de la pregonera surt un personatge petit, que es va fent gran a poc a poc fins distingir-se la forma d’un home vestit amb un pantaló negre i una camisa del mateix color que no pot amagar un llibertari cor vermell que reconec immediatament: «Hòstia! Si és en Pepe Rubianes!», se m’escapa… Al Pepe Rubianes que en plena entrevista a «la nostra», TV3, va confessar que «a mí, la unidad de España me suda la polla por delante y por de- trás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario». No li venia d’un renec més o menys i la meva expressió va passar desapercebuda. I de seguida Rubianes va explicar el motiu de la seva presència: «He vingut a presentar el més collonut, el millor… Migueeel Gila!». I veig en Gila, amb la seva camisa sempre ben roja sota la planxada jaqueta ben negra envoltada de l’uniforme de soldat de primera de la gloriosa arma d’infanteria, amb casc inclòs, i, com no podia ser d’una altra manera, amb el seu telèfon negre a la mà. Però mentre marcava cada número girant el dit en la rodeta alhora que mirava i ens convidava a mirar el cartell d’una de les seves antiguerres –«Se prohibe matar sin motivo»– el malson em tornava a la sala de plens en el moment que intervenia una regidora de la CUP. Concretament preguntava al regidor d’Educació la raó de no haver convidat el Nucli Paulo Freire de la UdG a l’organització del programa d’activitats de la Setmana de la Ciutat Educadora, que cada any mostrava les misèries de la ciutat en el tema. Enguany anava d’alfabetització, i se suposava que el Nucli tenia alguna a cosa a dir: era l’argument de la regidora que interpel·lava… Com no podia ser d’una altra manera, s’accepta convidar el Nucli Paulo Freire i s’acaba la sessió. I mentre es desfà l’ordre de la sala, el regidor demana a la regidora: «Em passaràs si us plau el telèfon d’en Freire per trucar-lo?» Tothom va pensar com es produiria la conversa, perquè Paulo Freire havia mort feia un parell de dècades, i les cares de les persones presents gairebé rebenten el vídeo que es filmava de cada sessió… I just en aquell moment, la pregonera va començar a llegir el pregó, i el millor Gila saludant amb un dels seus característics somriures va connectar amb el front i enmig del fragor de la seva antiguerra va cridar: ¿Está el enemigo? ¡Que se ponga!

                I arribats aquí, sempre em desperto recordant el pòquer de figures –pregonera, Rubianes, Gila i regidor–, i la combinació –ètica, estètica, política i literària– en forma d’un segon pòquer que sempre em deixa dues frases abans d’obrir definitivament els ulls i la consciència: «Em passaràs si us plau el telèfon d’en Freire per trucar-lo?» i, immediatament, ¿Está el enemigo? ¡Que se ponga!

    Del capítol 10, La difusió de la herència política i pedagògica de Paulo Freire.

    Sebas Parra

    La Guerrilla Comunicacional

    Més articles de

    Sebas Parra