• Català
  • Español
  • Read Time:6 Minute, 31 Second

    Una sèrie de 12 articles de Sebas Parra del llibre La força del coneixement, Mai Garcia Breton i Sebas Parra, La Guerrilla Comunicacional. Girona. Novembre de 2020 que es publicaran cada divendres.

    Diuen que vàrem perdre la guerra. Que amb el dictador va venir el silenci, i que tots els mitjans eren bons per tal de mantenir-nos sense veu. Diuen que en el nou estat no hi havia lloc per a la nostra paraula. Que, amb el dictador, la nostra cultura va començar a ser perseguida, assassinada, arruïnada, i que un monopoli cultural naixia per dir-nos què havíem de pensar, allò que era bo o dolent, veritat o mentida i de quina manera ens havíem de salvar o condemnar… Diuen que es va fer una bona feina. Que hi ha quasi tres milions d’adults analfabets dels quals no s’ocupa absolutament ningú. Que els nivells de coneixements bàsics, professionals, polítics, sindicals i de gestió i control de l’empresa pública i privada són negats a la majoria dels treballadors. Que, legalment, el pagament d’impostos regressius durant més de quaranta anys no ens dona dret a aquesta educació bàsica, obligatòria i gratuïta per a tots els espanyols que diu la la Llei general d’educació… Diuen que hi ha gent que creu que l’home ha de ser protagonista del seu destí i que amb analfabets no és possible la democràcia. I diuen que, si parlem de democràcia, hem de parlar de l’educació dels treballadors, hem de lluitar perquè rebroti la nostra paraula… Diuen que estan cansats de demanar amb els treballadors educació permanent en escoles públiques i gratuïtes al servei dels treballadors, amb mestres especialitzats, en hores de feina. I que estan cansats que ningú els escolti quan exigeixen: Cap barri de girona sense escola d’adults!!… Diuen tot això. Que ningú no m’acusi d’haver-ho llegit als papers, d’aquests que fa poc anomenaven «subversius». Que ningú no m’acusi d’haver-ho escrit aquí. «Jo, Joan López Ramos: soc analfabet». Això ho escrivia el març del 1978, acompanyant els dibuixos d’en Vicenç Huedo, per a «La Tira», un singular còmic publicat a la revista Presència.

                Més de quaranta anys després he de confessar que en Joan López Ramos, el fictici personatge del còmic, tenia una germana ben real: la Isabel, si la memòria, tan infidel i capritxosa a aquestes altures de la vida, no em falla. La Isabel va ser la primera alumna a qui vaig ajudar a aprendre a llegir i a escriure a l’Escola d’Adults de Salt. O de les primeres. Devia tenir deu o quinze anys més que jo, i era una treballadora tèxtil de la Coma-Cros que venia amb un grup d’una dotzena de dones que volien aprendre a llegir i escriure bé, com anunciàvem a l’inici de curs. De fet, venia quan podia, pels torns de la feina a la fàbrica i per les feines extres que exigia la cultura patriarcal de l’època. Però quan em va explicar la seva història vaig entendre que m’hi havia de deixar la pell i que, malgrat la meva inexperiència i les seves dificultats d’assistir regularment a classe, la Isabel havia d’alfabetitzar-se, i ràpid. I quina era la història que apressava aquesta dona a aprendre «de lletra»? [En aquell temps, s’anava a estudi a aprendre de lletra i, si tot anava bé, es continuava amb les quatre regles]. En faig cinc cèntims breus…

                La Isabel era una dona treballadora analfabeta, d’aquells gairebé tres milions d’adults analfabets –mig milió a Catalunya– dels quals ningú s’ocupa, com denunciàvem al còmic de Presència. Com tantes i tantes altres que no havien tingut l’oportunitat d’anar a l’escola i que havien de sobreviure en una cultura lletrada compensant la seva situació a base de creativitat i esforç. [Com aquella que jo guardava en la memòria de la meva infantesa en aquell poble de la Manxa, que tenia una petita botiga de queviures i, analfabeta també, anotava en una llibreta els deutes de la gent que li pagava per setmanes, o quan podia pagar-li, amb una combinació de signes a base de punts, ratlles, creus i rodones. I que em deixava bocabadat comprovar com mantenia la comptabilitat del negoci al dia i sense errors…]. La Isabel havia anat trampejant la seva circumstància fins que va començar a tenir problemes coincidint amb un canvi de maquinària a la fàbrica que la va obligar, segons em va confessar avergonyida, a posar un puntet de color a cada botó, diferent segons la funció del botó, per substituir el rètol de l’operació que li costava memoritzar i li havia provocat algun error. Havia solucionat el problema però li angoixava un futur canvi de maquinària que compliqués més les coses. Fins que a Salt es va començar a parlar d’unes classes nocturnes i gratuïtes que organitzava l’Associació de Veïns i, després de donar-hi moltes voltes, va decidir venir un dia a dir-nos –a dir-me– que volia aprendre a llegir. «Sobretot a llegir», insistia. I quan havíem compartit quatre o cinc classes i ja sabia llegir «piso» i les següents primeres paraules, un dia em va demanar parlar amb mi al final de la classe. I després de dir-me que estava molt contenta del que havia après en tan poc temps, em deixà anar més o menys «que havíem parlat molt dels pisos i del preu i dels salaris i de moltes coses que ella ja sabia, i que no podia perdre el temps en parlar i parlar i discutir, perquè ella necessitava aprendre a llegir i escriure ràpid, que per això havia vingut…». Vam seguir parlant fins que em va confessar per què necessitava aprendre. I vaig entendre que la conscienciació que preteníem amb els debats al voltant de les paraules que fèiem servir per a l’alfabetització –piso, tele, médico…– la Isabel ja la portava de la fàbrica reforçada dia rere dia quan tocava la sirena al final de la jornada. I vaig entendre que cada persona és un món i que amb la suma dels mons de totes les dones del grup havien de construir aquell altre món possible i necessari que després els «zapatistes» del Subcomandante Marcos ens mostrarien com «el món on càpiguen tots els mons». Amb tot això vull dir que la Isabel i aquell primer grup de dones i tots els grups diversos i generosos que vindrien després em van ensenyar tant que no ho podré pagar mai. Mai. Perquè em van ensenyar la força que pot arribar a tenir el coneixement, ni més ni menys.

                No cal que us digui que quan la Isabel va dibuixar –més que escriure– el seu nom abans de llegir-lo em vaig emocionar d’una manera que encara avui no puc explicar. Encara avui no puc explicar aquella escalfor que em va pujar dels peus al cap mig marejant-me. I la Isabel, davant meu, amb ulls plorosos, sembla que escoltava les paraules que un anys després li diria el nicaragüenc Maestro Pineda quan l’hi vaig presentar i li vaig explicar la nostra història: «Doña Isabel, ahora que ya sabe la miro –veo– a usted bien orgullosa»… No he oblidat mai aquells ulls d’una obrera orgullosa, Isabel López Ramos, que amb l’alfabet havia descobert per sempre la força infinita i alliberadora del coneixement.

    Del capítol 11, L’impacte educatiu, polític i cultural de 40 anys d’educació d’adults a les comarques gironines.

    Sebas Parra

    La Guerrilla Comunicacional

    Més articles de

    Sebas Parra