• Català
  • Español
  • Read Time:4 Minute, 1 Second

    Una sèrie de 12 articles de Sebas Parra del llibre La força del coneixement, Mai Garcia Breton i Sebas Parra, La Guerrilla Comunicacional. Girona. Novembre de 2020 que es publicaran cada divendres.

    Manllevo el títol de la pel·lícula d’Agustín Díaz Yanes, guanyadora, entre altres guardons, de vuit Premis Goya ara fa vint-i-cinc anys. No sé si l’has vista i si en recordes el final: la sogra de la Glòria, la protagonista de la història, representada per l’actriu Victoria Abril, liquida la hipoteca amb els diners que li presta una seva amiga rica abans de deixar el gas obert i suïcidar-se amb el seu fill, i deixar una nota a la seva jove demanant-li que es tregui el Graduat Escolar i que miri de ser feliç. Repeteixo: «Que es tregui el Graduat Escolar i que miri de ser feliç». És a dir, posant el coneixement a l’alçada de la felicitat. Al mateix nivell, com dues conquestes igualment importants per a la gent pobra. Pensa, si us plau…

                No cal dir que, avui, aquesta gran pel·lícula està tan oblidada com les dones pobres i desgraciades, oprimides i explotades que retrata. Per això la recordo de tant en tant, evocant la necessitat de no perdre la memòria històrica, de no oblidar d’on venim… [Qui recorda aquella «primera vaga de la història» que protagonitzen els pobladors de Deir al-Medinah, poblat d’un centenar llarg de treballadors i les seves famílies, encarregats de construir i decorar les tombes reials, fundat a l’Egipte faraònic ara fa més de tres mil·lennis, que pleguen de treballar quan el salari tarda vint dies a arribar i comencen a patir la fam i la desesperació? O aquelles gestes de rebel·lia, sublevacions i revoltes socials protagonitzades per les dones generades per les reformes d’Efialtes i Pèricles –462 a 458 a.n.e.– en el règim atenenc de democràcia radical que diposita el poder en les assemblees populars i que podrien haver documentat la cèlebre comèdia Les assembleistes, d’Aristòfanes? O tantes i tantes lluites llibertàries en pro de la justícia, de la igualtat i de la llibertat, des dels activistes esborrats del mapa de la Xina del segle III a les més recents dels canacs de Nova Caledònia que vam descobrir amb el cop de destral a l’urna preparada per a les eleccions de 1984? O, parlant d’educació, alguna recorda aquelles dones de la província xinesa de Hunan, úniques parlants des del segle III d.n.e. de la llengua nüshu, un curiós idioma ja extingit? O de l’hiragana, un sil·labari que van inventar les dones japoneses quan, com les anteriors, no tenien accés a aprendre l’escriptura? O, referint-nos a la vida mateixa dels nostres 7,5 milions de futurs, tenim encara ben presents les pallisses físiques, polítiques, judicials, econòmiques i de tota mena rebudes aquell 1 d’octubre de 2017 i tot allò que ens ha vingut després, ostatges-presos polítics, exiliats i governs imposats inclosos?… Estaràs d’acord que podríem seguir i posar mil i un exemples d’oblits, de mala memòria, de silencis…]. Sembla que lluitem, per córrer de seguida a oblidar. Segurament, per oblidar-nos de seguida de les derrotes, molt més nombroses que les victòries en la història dels oprimits i les oprimides. O que oblidem com a excusa per no lluitar. Segurament per tot això ens costa tant d’escriure als mestres, d’explicar les nostres particulars històries viscudes acompanyant aquelles dones que es treuen el Graduat Escolar o aquells joves que, malgrat tot, no perden l’esperança d’obrir algunes portes amb el certificat que els signarà algú al final del seu atzarós pas per l’escola.

                Abans explicava la història de la Isabel López Ramos per posar nom i cognoms a quaranta anys de lluita pel coneixement i el dret a l’educació protagonitzada per milers de persones de les nostres escoles d’adults. T’imagines un obligatori manual per als estudiants d’educació amb un recull de les històries de totes les Isabel López Ramos, amb les històries de totes les joves que, com la de la sogra de Glòria, es treuen el Graduat Escolar i miren de ser felices? Posa’t a escriure si pots o convida a fer-ho a qui pugui. És urgent mantenir viva i activada la memòria de les lluites pel coneixement perquè, i això és segur, cap llibre, cap ni un, parlarà de nosaltres quan hàgim mort.

                Salut i llibertat. I millor, en República.

    Del capítol 12, Quatre paraules finals.

    Sebas Parra

    La Guerrilla Comunicacional

    Més articles de

    Sebas Parra